20/05/2013

La bassa o l'abisme

3 min

La primavera del 2001, quan la grisor del gasparisme ja es degradava cap a la negror, el fitxatge pel Barça d'un jove jugador brasiler, tòpicament considerat la nova perla, era un omplepàgines caigut del cel per als diaris esportius. L'entitat blaugrana havia batut, suposadament, l'Arsenal i la Juventus per incorporar Geovanni Déiberson Maurício, un extrem de vint-i-un anys que podia adaptar-se a la mitja punta i que, després de ser un fix a les seleccions brasileres inferiors, havia format part de la canarinha olímpica als jocs de Sydney. L'operació li va costar al Barça una xifra propera als vint-i-un milions dels actuals euros, i cada milió de més era com una gota d'aigua a la qual s'amorrava un insecte en forma d'intermediari, representant o directiu. En les peces periodístiques de l'època apareixen fins a deu noms de persones teòricament implicades en el serial, rematat amb un judici en què va arribar a declarar el jugador himself . Geovanni, que driblava millor que Figo i picava les faltes millor que Rivaldo, va alinear-se en 26 partits de Lliga en dues temporades i va marcar un gol abans de fer les maletes amb destí al Benfica. Abans de vestir-se de blaugrana, Geovanni no havia jugat mai a Europa.

Per aquells dies, el Barça també anunciava que, per substituir Josep Guardiola, el club renunciava a promocionar un tal Mikel Arteta i preferia abonar l'equivalent a uns quinze milions d'euros per dur un futbolista brasiler de la mateixa edat a qui, pel seu joc físic i entregat al voltant del cercle central i per la seva potència en el xut, es comparava amb Dunga, Falcão o, fregant l'heretgia, Neeskens. Fábio Rochemback, un cop comprovat que "era maldestre amb la pilota als peus i la seva millor virtut era perseguir la pilota sense aturador", com indica Miguel Gutiérrez al llibre Parecía un buen fichaje , va durar al Barça el mateix que Geovanni. Com ell, va acabar emigrant cap a Portugal, però a l'Sporting de Lisboa, l'etern rival. Abans d'aquest periple, no havia jugat mai a Europa.

Si repassem els fitxatges brasilers del Barcelona en els últims anys, hi ha una línia que uneix la majoria dels que van fracassar: la seva experiència al futbol europeu era nul·la o escassa. Hi ha casos extrems com els del defensa Marcelo (que va acabar al Nàstic) i l'extrem Triguinho, companys d'equip al Guaratinguetá i que van aterrar amb la carta de recomanació de Rivaldo sota el braç. El juny del 2009, encara ben viva l'eufòria del triplet, el Barça contractava Keirrison després d'una bona campanya amb el Palmeiras: al Coritiba, el davanter empalma la seva cinquena cessió. Un any abans, Henrique, un central que havia despuntat al Palmeiras, es va comprometre amb el Barça per quatre temporades, però tres cessions després, es va desvincular sense haver-se alineat mai de blaugrana en partit oficial. Hi haurà qui, possiblement, voldrà retrocedir en el temps i incloure en el catàleg jugadors de rendiment irregular com Aloísio Pires, procedent de l'Inter de Porto Alegre. Giovanni Silva, del Santos, es perfila més com a excepció.

Per contra, si prenem els noms dels jugadors brasilers que han deixat una empremta més pregona a Can Barça, comparteixen el denominador comú d'una experiència prèvia al futbol del Vell Continent. Fins i tot, en el cas de Thiago Motta, es poden argumentar les dues temporades que va jugar amb el filial, després d'arribar al Barcelona amb disset anys, procedent del Juventus de São Paulo. Dani Alves i Adriano Correia van venir del Sevilla; Maxwell, de l'Inter, amb un pas previ per l'Ajax; Belletti, del Vila-real; Edmílson, del Lió; Sylvinho, del Celta, que l'havia fitxat de l'Arsenal; Ronaldinho, del París Saint-Germain; Deco, amb passaport portuguès, del Porto; Rivaldo, del Deportivo; Anderson, del Mònaco; Ronaldo i Romário, del PSV Eindhoven...

Amb Neymar, només poden ocórrer dues coses: o trenca la tendència, o la confirma.

stats