Les cames de paper
En una vella casa de Tossa de Mar, el silenci d'un menjador escassament il·luminat és trencat, únicament, pel repicar d'un rellotge de paret d'una antiguitat semblant a la dels objectes decoratius que s'acumulen a l'estança. Assegut al sofà, un marrec dibuixa un gest sorrut, puny al front i colze al braç del sofà, just sobre l'exemplar del dia d'un diari esportiu. La preocupació li ve perquè un exjugador del Barça amb qui, conjuntament amb els seus amics, havia establert una bona amistat, és a punt d'enfrontar-se amb l'equip blaugrana en competició europea amb la samarreta del París Saint-Germain, on milita des de l'estiu passat. El jove aficionat, que a més acaba d'incorporar-se a les divisions inferiors blaugranes, es debat entre rebre el seu amic a crits de traïdor o donar-li ànims i fer valer l'estima mútua que es professen per sobre de tot. El menut es diu Toni Pons (tot i que en altres països l'anomenen Junior o Pablito) i el jugador en qüestió és Eric Castel.
Tradició belga
La fidelitat amb què el normand d'origen belga Raymond Reding i la seva companya Françoise Hugues van retratar l'univers barcelonista i els lligams amb la idiosincràsia catalana va captivar tota una generació de lectors i va convertir la quinzena d'àlbums d'Eric Castel en un èxit només superat per la versió original francòfona. Expliquen els experts, entre ells el lleidatà Ramon Usall, autor de l'esplèndid llibre Un món en blau i grana: el Barça d'Eric Castel , que Reding i Hugues bevien de la tradició realista de les bandes dessinées francobelgues, no només en el detall amb què es mostren espais del club i de la ciutat en les vinyetes; també en la clara analogia de personatges i de situacions amb instants històrics, frustracions eternes i figures paradigmàtiques de la realitat, com l'individualista balcànic Stefan Stanovic o la CECA, una Champions de paper.
Això contrasta amb còmics amb temàtica futbolística que estan lligats a la infantesa de generacions d'aficionats d'altres països. A Anglaterra, per exemple, molts comentaristes de televisió i ràdio encara fan ús de l'expressió " That's Roy of the Rovers stuff " quan es refereixen a accions de bella factura o a situacions inversemblants o especialment dramàtiques. Roy Race, davanter del fictici Melchester Rovers, va començar a foradar les porteries rivals a repetició des del 1954, quan es va incorporar al club degà de la seva ciutat des d'un school club . El còmic reproduïa escenaris habituals en el futbol britànic: el Melchester tant lluitava per guanyar títols com patia per la permanència en una mala temporada; Roy esdevenia el jugador entrenador de l'equip en la part final de la seva carrera, i, fins i tot, en els seus últims anys de trajectòria concedia entrevistes al plató de Sky Sports.
Per altra banda, però, Roy Race envellia a un ritme estranyament més lent que els seus companys, va sobreviure a un atemptat amb cotxe bomba durant una gira al Pròxim Orient i va penjar les botes en perdre el peu esquerre en un accident d'helicòpter. Les aventures de Roy of the Rovers van tenir durant quaranta anys un seguiment intensíssim, fins i tot en els mitjans convencionals, fins que el públic no va acollir de bon grat el gir de guió final que convertia Roy en mànager d'un Melchester en què Rocky, el seu fill, era l'estrella. Amb tot, Roy Race havia deixat al voral prou succedanis i companys de pàgina per bastir un onze.
El FC Catalunya
Sport Billy venia d'un altre planeta per ensenyar-nos, en els mesos previs al Campionat del Món d'Espanya 82, els valors de la companyonia i l'esportivitat, i el camp on jugava Tsubasa Ozora (personatge conegut com a Oliver Atom en aquestes latituds) no s'acabava mai, encara que fos el Camp Nou, on Tsubasa va jugar per a un fictici FC Catalunya. Ara, el 2013, aquells guions inversemblants han esdevingut enrevessades combinacions de botons en jocs electrònics que representen fotogràficament els futbolistes. Aquests trucs màgics amb noms exagerats, temps enrere, només els podien fer els Erics, Olivers, Roys o Billies.
