21/12/2015

El camí de Manuela

2 min

Fa unes setmanes, Isabel Bosch va rebre el premi Juan José Castillo, en reconeixement al seu treball com a periodista esportiva. Al marge dels guardons tangibles, la canallesca, o la majoria del gremi, sempre ha esmentat amb orgull la feina de les pioneres. Es recorda Anna Maria Martínez Sagi, que, a més de competir a un remarcable nivell en tenis o atletisme, va publicar a La Rambla de Josep Sunyol les seves reflexions sobre l’esport femení. Als actuals practicants de l’ofici els són més familiars, per cronologia o per presència audiovisual, els noms d’Imma Pedemonte, Mercedes Milá o Olga Viza, que, al costat de Martí Perarnau, va liderar l’enyorat Estadio 2, exemple perenne de televisió poliesportiva atractiva i rigorosa.

Uns anys abans que Viza i Milá ingressessin a TVE, potser al mateix temps que hi entressin Rosa Maria Garriga o Mari Carmen Izquierdo, una jove periodista de Florència, determinada a dedicar-se al periodisme esportiu, s’embarcava en una aventura incerta. Un grup de joves informadors, gran part d’ells tifosisdel Fiorentina, van rescatar un antic setmanari satíric, Il Brivido Sportivo (traduïble com “el calfred esportiu”), per convertir-lo en referència informativa independent sobre el conjunt viola. Manuela Righini, tot i, o potser gràcies a, la inconsciència que es té amb dinou anys d’edat, es va plantar davant els col·legues masculins que recollien, sense impediments, les declaracions postpartit dins dels vestidors. “¿ E noi le donne? O si entra tutti, uomini e donne, o tutti fuori ”, va clamar un dia al vetust Comunale. I va ser, per sempre més, tutti fuori. Ho explica Massimo Sandrelli al seu Viaggio nella Viola, on queda clar que, faltats d’alegries damunt la gespa, que els partits del Fiorentina fossin coberts per la primera periodista esportiva italiana és motiu d’orgull prou intens perquè la sala de premsa del Franchi porti el seu nom, encara que cap representant del club assistís al seu funeral. Righini va morir el 2010, amb 59 anys, per un càncer de mama. Encara viu Rosanna Marani, la primera que va presentar un programa televisiu esportiu a Itàlia, en un petit canal local en blanc i negre de les desenes que van proliferar a mitjans dels setanta amb la fi del monopoli de la RAI. I es pot llegir encara Julie Welch, autora, el 1969, de la primera crònica d’un partit de futbol (Coventry-Tottenham) redactada per una dona al Regne Unit.

En uns temps en què el masclisme en algunes redaccions ja no s’exerceix amb la ignorància sinó prioritzant, en la dona, atributs no professionals que en l’home no s’observen, l’exemple de Bosch, Viza o Righini traça un camí que haurien de seguir ofertants i demandants.

stats