Una caseta a Leeuwarden
La informació futbolística, sigui presentada en simples recopilacions de dades o aplicant els diferents gèneres periodístics, és un dels escenaris d’un durador duel de sokatira que lliuren els formats digitals i els analògics. L’equip numèric sembla que tingui la victòria escrita en el destí, però l’esquadra tangible resisteix, sovint empesa pel romanticisme, la tradició, la fidelitat. Al costat electrònic, entre altres components, estira amb força Google Maps; al de paper, tot i que sol ser el fitxatge forà, fa força el llibre de fotografies aèries dels estadis de futbol.
Que sàpiga qui escriu, només són dos els països que periòdicament publiquen volums amb aquestes imatges: la Gran Bretanya i els Països Baixos. Els llibres de Football grounds from the air s’actualitzen regularment, i l’almanac estiuenc de Voetbal International mostra, cada inici de campionat, tots els recintes de la Primera i la Segona Divisió neerlandeses vistos des d’un helicòpter. Paradoxalment, però, la presa aèria aconsegueix distreure de l’element que hauria de ser central, l’estadi. Si s’hi baixa imaginàriament és per infiltrar-se en una vida aliena als veïnats contigus als camps, per somriure amb la idea de tenir l’equip favorit davant la porta de casa o renegar amb el garbuix dels dies de partit si s’és indiferent a les aventures d’aquell club. El lector entra en un dels apartaments que donen, per una banda, al camp de l’Sparta de Rotterdam i, per l’altra, a un pati interior arbrat al centre del qual s’alça un rengle de casetes d’utilitat desconeguda. O intueix el que ocorre a l’estadi del Cambuur, obert pels quatre costats, des de les golfes d’una casa confosa entre una filera de trenta que vol treure el nas per sobre d’un dels gols. O s’estira, amb una lectura plaent entre dits, al jardinet d’un dels habitatges, també seriats, veïns del Philips Stadion, a Eindhoven. El resident virtual no podria viure a les humils construccions ombrejades per la tribuna principal d’Anfield, preses de l’especulació bancària abans de ser derruïdes, però sí sobre un negoci de fish & chips a la vorera oposada a la de Goodison Park. Podria predir si Craven Cottage s’omplirà apartant una cortina i espiant les taquilles, o embadocar-se, des del dormitori estant, amb la gentada que escup la boca de metro Arsenal.
Els mateixos volums revelen que molts recintes s’alcen dins o al costat d’espais verds, en el menys dolent dels casos, o vorejant autopistes i polígons industrials. La seva visió desactiva la imaginació, anul·la el viatge ínfim a minuts ideals en què voldríem ser els que saludem l’helicòpter amb fotògraf a bord, inconscientment deslligats de la rutina.
