Tot és culpa de Jimmy Hill
Amb el traspàs, als 87 anys, de Jimmy Hill, el futbol ha perdut un personatge únic, més enllà de la seva nacionalitat. En la versió moderna del joc, i en països diversos, un grapat d’actors reivindiquen la seva influència en aspectes comercials o mediàtics. Jimmy Hill, però, va ser-ho literalment tot en el futbol, fins i tot linesman improvisat en un Arsenal-Liverpool del 1972 per lesió del titular. Que fos nomenat cap d’esports de London Weekend Television tan sols un any després del seu bateig televisiu només s’entén per una versatilitat i una visió de futur no igualades.
Hill era fill d’un lleter del sud de Londres habitual de Selhurst Park. Però tot i créixer animant, cada dos dissabtes, el Crystal Palace, Hill va conèixer només dos clubs londinencs, Fulham i Brentford, com a professional. L’ús d’aquest mot no és casual; als 29 anys, i coincidint amb el cinquantenari de la institució, aquest futbolista de banda se situava al centre de la contesa pels drets dels seus companys com a president del sindicat de futbolistes anglès. És culpa seva, així, que no existeixi límit salarial en el futbol d’elit. I també va ser l’ideòleg, en assumir el càrrec de mànager del Coventry, d’elements d’imatge i cultura corporativa que actualment es donen per descomptats en els grans clubs. Els sky blues, color i terme introduïts per Hill, van tenir una cançó pròpia una dècada abans, per exemple, que s’escrivís el Cant del Barça, van disposar del primer estadi íntegrament amb localitats de seient a Anglaterra i van gaudir de retransmissions en pantalla gegant d’ away games quan en altres indrets això era ciència-ficció. L’objectiu de Hill era construir un equip guanyador dins d’un club atractiu per als fans; l’ascens a Primera, el 1968, va disparar la productivitat en les plantes automobilístiques de la ciutat.
En aquell moment, ja feia un any que Hill participava com a assessor a United, una sèrie de temàtica futbolística de la BBC que va fracassar en les dues temporades que va durar. L’any en què va abandonar el Coventry, Hill va passar a ITV; seu és l’invent de les anàlisis d’antics futbolistes i entrenadors a la prèvia, el descans i el final dels duels televisats. La prominència de la seva barbeta era la cirereta a una imatge de marca basada en un discurs atrevit i gens condescendent, que va tornar a oferir davant les càmeres de la BBC des del 1973. Però Hill no va abandonar la seva participació en càrrecs directius de diverses entitats, des dels quals va continuar sembrant per al futur: si el Barcelona i l’Espanyol busquen tres punts, i no dos, en els pròxims partits de Lliga, també és gràcies a una proposta seva.
