El dret a la glòria
Una intercepció telefònica, a finals de gener, va deixar en evidència Claudio Lotito, president del Lazio i autoproclamat poder a l’ombra del calcio. Encara faltaven quatre mesos perquè Carpi i Frosinone, dues ciutats que no sumen 120.000 habitants entre les dues, tastessin la Serie A per primer cop en la seva història. Lotito, segons va transcriure La Repubblica, li va escopir al seu interlocutor: “Li he dit a Andrea Abodi [president de la Lliga de Serie B]: «Andrea, si em fas pujar el Carpi, si em portes equips que no valen un ral, d’aquí dos o tres anys no tindrem ni una lira. Perquè quan vagi a vendre drets televisius, si tenim el Frosinone, el Latina, qui carai els compra, aquests drets? Però si no se sabia ni que existia, Frosinone!»”
Els romanyesos i els llatins, però, van ascendir amb solvència. Com el Gazélec d’Ajaccio, un conjunt fundat fa mig segle com a passatemps per als treballadors corsos de Gaz de France i Electricité de France. Històricament era el segon equip d’Ajaccio, on viuen 66.000 ànimes, de les quals tres mil caben a l’humil i tronat estadi Ange Casanova, sovint citat com una de les claus de l’èxit per al pressupost més modest de la Ligue 2: gespa trinxada i públic irreductible igual a només dues derrotes de local. La pròxima Bundesliga rebrà un altre nou inquilí, l’Ingolstadt, i retrobarà el Darmstadt, ressuscitat després que fa vuit anys militava en lligues regionals amb un deute superior al milió d’euros. A Anglaterra, la fona l’ha llançat el Bournemouth, que ha ascendit amb una de les motxilles menys pesants del Championship, vuit milions de lliures, que li han permès complir els criteris del fair play financer.
Lotito, si bé a traïció, ha esdevingut el portaveu d’una voracitat salvatge que pretén anorrear l’essència de l’esport, i això que periodistes i entrenadors italians l’han premiat com el millor gestor econòmic d’un club transalpí. El descens de la USAP va destapar la idea buscada per diversos dirigents del rugbi gal: que els equips del Top 14 representin les grans capitals de regió, encara que acreditin una tradició rugbística escassa. És un criteri sovint invocat en el futbol espanyol per justificar ascensos i lamentar descensos, però que no explica com, dotze anys després de sortir de la LFP, l’Oviedo ha estès quinze mil carnets de soci -quarta millor xifra de la seva història- en l’última campanya a Segona B. Algunes situacions recents atien els qui creuen que l’èxit esportiu es treballa a la gespa i a fora, però argüir volums d’abonats o d’empadronaments condemna els aficionats no metropolitans a la tele o a la quilometrada i és a l’altre extrem dels mèrits.
