Sumant la cita de dissabte al nou estadi Da Luz, la final de l’antiga Copa d’Europa s’ha disputat quatre cops en un 24 de maig. En els dos darrers hi ha participat el Madrid; en els dos primers, el Milan, que va perdre amb l’Ajax al Prater el 1995, però va esmicolar l’Steaua de Bucarest, al Camp Nou, el 1989. Es compleix, així, un quart de segle d’una exhibició d’antologia de Rijkaard, Gullit i Van Basten, les prima donnas de la companyia dirigida per Arrigo Sacchi. Aquell capolavoro, però, va estar a un pas de realitzar-se en la clandestinitat televisiva per una protesta laboral convertida en un thriller perfecte.
En virtut del contracte exclusiu rubricat amb el Barça, TV3 va servir al món les imatges de la intrigant cursa de Julio Alberto cap al fossar de l’estadi, i va recollir des de Berna el gol més important de la carrera de Luis López Rekarte. Amb tot, tenia vetat l’ingrés a la Unió Europea de Radiodifusió, a qui la televisió privada, encara, no havia arrabassat el monopoli de les retransmissions esportives que exercia a l’Europa capitalista a ritme del Te Deum de Charpentier. El senyal del Milan-Steaua era responsabilitat de TVE.
Però, a sis dies de la final, la direcció de la radiotelevisió espanyola i els representants dels treballadors esberlen la negociació del nou conveni. Eren, també, altres temps per a les reivindicacions laborals: el comitè d’empresa exigia un augment salarial del 6,9%, i RTVE oferia un 5,8%. L’absència d’acord provoca la convocatòria de vagues parcials, una de les quals, el 24 de maig de dos quarts de nou a dos quarts d’onze de la nit, de manera que TVE només podia garantir l’emissió del primer quart d’hora del duel, programat per a les 20.15. El maldecap és considerable: la UER ja ha abonat un milió i mig dels actuals euros a la UEFA, que també ha cobrat per la publicitat estàtica, i vuitanta emissores de tot el món esperen imatges del Camp Nou. En les hores posteriors a l’anunci, el primer clau roent és TV3, però mentre l’aleshores cap d’esports, Tatxo Benet, nega qualsevol negociació, El Periódico informa que el comitè d’empresa de TV3 s’ha solidaritzat amb els seus homòlegs espanyols, i El País cita treballadors de TVE Catalunya disposats a encerclar les instal·lacions de la televisió pública catalana el vespre de la final. La UER espera una desconvocatòria fins al matí del 24 de maig, però acaba activant el pla B.
A les 13.30 h s’enlairen, des de Ciampino, dos avions Hércules de l’Aeronautica Militare. Transporten una unitat mòbil de la RAI, una furgoneta auxiliar, un grup electrogen, tres càmeres i quinze professionals, entre els quals, Nazareno Balani, el realitzador esportiu amb més prestigi a la televisió italiana. Volen seguir un corredor especial i reben prioritat 1, reservada a casos excepcionals, per aterrar a les 15.45 al Prat. Els agents de la duana tenen l’ordre de deixar passar sense obstacles el material tècnic de la RAI, que arriba a les cinc al Camp Nou. Allà, s’arriben a connectar dues càmeres a la unitat mòbil, que transmet via satèl·lit gràcies a una parabòlica cedida per Telefónica. TVE realitza, amb correcció, els minuts inicials del matx. Els plans a peu de gespa els treballa Lluís Vidal Morist, un operador admirat dins i fora de TVE per la seva característica habilitat en la captació de les expressions dels futbolistes. Quan el rellotge marca dos quarts de nou, el periodista de TV3 Eduard Boet, que també era a l’estadi, gira la mirada cap a l’espai on treballa Vidal. La càmera que retratava amb tanta precisió cada detall de l’acció ara enquadra el terra. I, tot i l’esforç de Balani, queda per a la posteritat un 4-0 inapel·lable tacat d’escombrades i sense plans curts. Josep Lluís Núñez escampa off the record la teoria, reproduïda a El Periódico de l’endemà, que la vaga de TVE s’hauria desconvocat si la final s’hagués celebrat al Bernabéu. Faltaven tres anys per als Jocs Olímpics.
