Els compradors de determinats béns de consum, si en tenen un coneixement mínim, ja saben que alguns països estan més avesats que altres a fabricar aquests productes, i que es poden proposar diferents gammes perquè portar un rellotge suís o assaborir un whisky escocès pugui ser també un gest popular. En el futbol, l’admiració inspirada pel model Barça ha provocat una diàspora sense precedent de jugadors de la Pell de Brau, de nivells diversos segons el prestigi del campionat i que arriba fins a l’extrem nord del continent: a Kristiansund, una vila de la costa atlàntica noruega on viuen tantes ànimes com a Palafrugell i on va néixer l’assassí amb cara de nen, Ole-Gunnar Solskjaer.
A Marc Serramitja (la Cellera de Ter, 4 d’agost del 1990) el va empènyer més la rauxa que el seny quan, després de l’última estada que l’Associació de Futbolistes Espanyols va organitzar per a jugadors a l’atur, va rebre una proposta exòticament inesperada. La primera recerca d’informació, de fet, va ser en va: no havia pogut entendre a la primera el nom del club que preguntava per ell. Serramitja, ex del Girona, el Gavà, l’Alacant, el Badalona, el Sant Andreu i el Llagostera, és ara un dels cinc estrangers en nòmina del Kristiansund Ballklubb, KBK per als locals. L’equip intenta enfilar-se a la zona noble de la Segona Divisió noruega tal com els escaladors grimpen als rocòdroms que presideixen alguns dels partits, disputats en terrenys de joc indoor, amb una única graderia lateral. El torneig està en joc d’abril a octubre, però a Kristiansund hi ha nevat amb generositat fins a inicis de maig. “A la costa oest el clima no és tan extrem -testimonia Serramitja per a l’ARA-, però la temperatura oscil·la poc. Es troba a faltar la suavitat del migdia”.
Tot i fer cap al nord, el migcentre gironí sabia que s’introduïa en un hàbitat, una cultura i un futbol als antípodes dels viscuts des que va xutar la primera pilota. Però, fins i tot en un diàleg escrit, el relat dels seus primers mesos escandinaus comunica satisfacció per una tria encertada. “La lliga té un seguiment equiparable al de la nostra Segona B -comenta-, però els clubs estan professionalitzats i fem coses a què no estava habituat, com rebre visites de nens d’altres clubs de la ciutat abans dels partits, conduir un cotxe amb el logotip del patrocinador, fer sessions de fotos per als cartells promocionals i moltes entrevistes a diaris i a televisió”. ¿Televisió regional o nacional? “Crec que regional, però no n’estic del tot segur, perquè el primer cop que vam anar a un plató em van col·locar just darrere del presentador i vaig haver d’estar una hora i mitja seguida fent bona cara però sense entendre res del que deien. Per sort, aquí tothom domina l’anglès, i amb un nen de deu anys hi pots parlar anglès perfectament, no com a casa”. Nord enllà canvia no només el futbol, sinó també la manera de veure’l i viure’l. “Quan vaig a mirar futbol base, el silenci és absolut. Els pares no criden als seus fills, ni contra el rival, ni contra l’àrbitre. Són gent tranquil·la, acollidora, que fa molta vida a casa i amb un nivell de vida alt”.
Sobre la gespa, sovint artificial, Marc Serramitja, que juga al migcentre, sobreviu en un futbol directe però amb matisos respecte al model britànic. “Disposem un 4-4-2 clàssic, però el davanter centre no és tronc. Es juga molt al contraatac, amb anades i vingudes constants: tothom busca fer l’última passada al davanter, i això fa que els puntes siguin ràpids, per agafar l’esquena als centrals. Els equips no estan tan treballats tàcticament i els partits són molt oberts”. Partits en què, al gironí, encara l’animen amb càntics de sabor cañí. “Als aficionats encara no els ho he explicat, però els companys i amics que he fet ja saben que sóc the Catalan player. Molts coneixen el que passa a Catalunya i alguns fins i tot saben per què. Per si de cas, vaig dur una estelada, per treure-la en una gran cita”. A l’indret de la gent neta i culta, Serramitja vol ser, encara, més desvetllat i feliç.
