Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

La futbolista viperina

En l'argot periodístic, anomenem serps d'estiu aquelles informacions que, en època de sequera informativa, s'apropen al famós adagi, encara estès per facultats i escoles, de l'home que mossega el gos. No per la novetat del fet que es recull, però, sinó per la seva curiositat o per ser especialment insòlit. Són peces molt arriscades perquè sovint s'apropen massa a la línia de la falsedat: i, en ocasions, la traspassen.

A mitjans de juliol, amb el foc de la pretemporada encara per encendre, diversos mitjans electrònics, la majoria sud-americans, llançaven la notícia que l'equip femení del Barça havia fitxat una jugadora. Però ningú definia la seva posició o característiques, més enllà de dir que provenia del New York Red Bulls, i que havia jugat al Milan i el Monza. Fins i tot no coincidien en la grafia del cognom de la jugadora: Sofia Lanzani o Linzani. Això sí, al costat de tots els textos, abundaven les galeries fotogràfiques que mostraven una noia d'uns vint anys, amb cabells rossos fins a les espatlles, ulls blaus, gestos suggerents i alçada mitjana. "Bomba italiana", deien uns. " Una diosa ", titulaven altres. " El fichaje más caliente del Barça ", arriscava un tercer. " Robará todas las miradas a Messi ", es llegia a l'Argentina, on fins i tot es llegia que era " un loable esfuerzo del Barça para engrandecer al deporte rey ". Tots esmentaven com a font el compte de Twitter de la jugadora.

La notícia, de nou recorrent a l'argot, fou rebotada gairebé immediatament per mitjans convencionals de tot el món i també de casa nostra, alguns d'abast estatal. Alguns van tenir la coherència d'incloure-les en les seves seccions de wags (acrònim anglès referit a les dones o parelles dels futbolistes, wives and girlfriends ), habitualment i curiosament entre les més visitades en els seus llocs web. Només hi havia una reserva: ni la notícia era certa ni tan sols se sap amb certesa si existeix una Sofia Linzani futbolista. És cert que el Milan té equip femení (descendit l'any passat a la Serie B), però l'esquadra més representativa del futbol femení a Monza no duu el simple nom de la ciutat llombarda: és l'ASD Fiammamonza.

El principal forat en la història, però, rau en el fet que al New York Red Bulls no se li coneix equip de futbol femení. Si es vol anar més a fons, l'única foto futbolística que s'ha difós de Linzani la presenta jugant amb un uniforme de color verd: ni el Milan ni el Fiammamonza tenen cap samarreta d'aquest color.

Els responsables del futbol femení blaugrana no donaven l'abast responent trucades sobre una jugadora que ni coneixien. Fins i tot havien de decebre familiars (part masculina, evidentment), que es mostraven més disposats que mai a seguir en directe els partits de l'equip de Xavi Llorens. Tampoc hi havia cap jugadora que sabés res de Sofia Linzani; ni tan sols les que coneixen equips foranis n'havien sentit a parlar. A dia d'avui, totes les jugadores del Barça consultades han assumit la hipòtesi que Linzani no és cap futbolista, si més no de cert nivell, sinó una model, o aspirant, que va traçar una estratègia futbolística per adquirir notorietat.

James Brown cantava amb veu desesperada que aquest era un món d'homes. Qui es trobi darrere Sofia Linzani, sigui una persona així batejada o algú altre, ha aconseguit, amb quatre fotos i un compte de Twitter, un gest per a la reflexió, que ha posat en evidència actituds guiades pel masclisme en mitjans de comunicació d'àmplia difusió i ha exposat una realitat latent i amagada més enllà de les bones paraules. Ni el més ferreny defensor de l'esport femení ho hauria aconseguit amb tanta precisió.

Històries de superació esportiva