Una enquesta recent, difosa, irònicament, per una empresa de treball temporal, apunta que el de periodista és, almenys a Espanya, un dels oficis que registra un percentatge més alt de treballadors satisfets amb la seva feina, gairebé un 82 per cent. Si entenem que, en un entorn laboral cada cop més precari, el fet que la nostra sigui una professió amb un enorme component vocacional justifica aquesta xifra sorprenent, també és fàcil deduir que els periodistes esportius distorsionaríem positivament l'enquesta, fins i tot a l'època dels ERO i de la redistribució i optimització dels recursos humans (la cursiva és intencionada). La realitat, amb tot, destil·la un sentiment de preocupació i angúnia, i no tan sols per les destralades de patrons i executors, sinó per com el que oferim s'ajusta, o no, a les taules sagrades que hem anat aprenent d'aquest ofici. Llegir col·legues que asseguren que vivim un moment de màxima credibilitat del periodisme esportiu pot fer-nos arrufar el nas tant com les gotes de felicitat àcida amb què ens rega una ETT.
Hores abans del cataclisme de dijous, el directiu responsable de l'àrea de patrimoni del Barcelona, Jordi Moix, es passejava per ràdios i televisions del país intentant explicar el projecte de remodelació del Camp Nou, però també demanant "ajuda" als mateixos mitjans perquè l'Evangeli es fes arribar als socis amb la màxima fidelitat al PowerPoint directiu. S'observa un curiós lligam entre aquest prec i l'opacitat manifestada en variats aspectes del dia a dia del club, ara castigada per la temeritat d'un soci. Els companys que es veuen limitats a reproduir les rodes de premsa de jugadors triats pel mateix club i que tenen restringit el moviment per la Ciutat Esportiva, sota vigilància de la seguretat privada, anomenen Guantánamo l'entorn de la sala de premsa on els confinen. Sense voler caure en el simplisme o la demagògia, és lògic connectar la fortalesa en què els clubs anglesos han convertit els seus training grounds amb la multiplicació de guàrdies a la porta dels pubs de moda per part de paparazzis àvids de gestos difusament etílics.
Estem convençuts que ens han de guiar l'honestedat i la responsabilitat envers un oient, lector o telespectador que paga, indirectament o directa, per rebre aquesta informació, i que probablement inverteix part dels seus ingressos en el club de què és aficionat. Al mateix temps, però, les xarxes socials han propagat comportaments de seguidors que mouen a la reflexió perquè tenen l'arrel en determinades opcions de praxi periodística. Quants d'ells acudeixen als mitjans buscant el que els agradaria llegir, el que reforçaria la seva pertinença al grup, el que dóna una mínima versemblança a safarejos, com es diu a Itàlia, da Bar Sport? Quants buiden el pap en fòrums i tuits jutjant l'equanimitat de la crònica d'un partit que han vist, justament, des d'una parcialitat absoluta? Quin camí traça el lector que acaba veient com a malintencionada i perjudicial per al seu club una informació en què es qüestiona la gestió de diners que poden ser els seus, a menys que no siguin fruit de la prestidigitació financera? Com s'obté una credibilitat que no es busca?
El futbol, certament, es viu majoritàriament a través de la distorsió d'unes lents tintades amb els colors dels equips, i dels que el gaudeixen amb distanciament o escepticisme penja la llufa del friquisme. En el cas del periodisme esportiu, les trajectòries dels clubs poden condicionar les nostres pròpies però, per sobre de tot, no podem oblidar per què hem triat aquest ofici i quin és el nostre deure. No hauríem d'esbombar l'admiració pel company que es pregunta, investiga, grata, qüestiona i explica: fa la seva feina. En uns temps difícils, però, són valents a qui aplaudim perquè continuen recordant als senyors Moix que no cal que ens diguin què hem de fer: ja ens ho sabem fer sols, gràcies.
