En glossar aquests últims dies la persona de Luis Aragonés, un denominador comú ha estat recordar com els seus actes anaven sovint impregnats d'un tarannà franc, directe i popular. Hortaleza és un poble que no havia superat el miler d'habitants fins que, a mitjans del segle passat, s'hi varen embotir amb barroeria milers d'habitatges destinats a absorbir la immigració a la capital. La saviesa d'Aragonés era la del fill d'un camioner que, si no s'asseia al volant, fabricava teules o mirava d'obtenir fruits d'un tros de terra modest. Ho documenta Pedro Blasco, periodista de referència del peu de carrer a Madrid.
Aragonés va encarar situacions ben diverses amb una honradesa planera, amb gestos semblants als del seu successor a la roja, Vicente del Bosque. Cap dels dos ha volgut associar mai públicament la seva extracció social a un pensament polític o a una manera de percebre els problemes socials. En tot cas, com testimonien hagiografies i perfils, la personalitat de tots dos impulsa en l'aficionat ras una empatia directament proporcional a l'elitització, la individualització i la comercialització de l'esport, com si la fidelitat a uns orígens fes que de la bombolla de l'excés en sortís, encara, un cordó umbilical que unís el seguidor amb una versió del futbol més humana. No és un fenomen dels entrenadors, només: part del reconeixement multicolor que rep Xavi Hernández emana, com descriu el jugador a l'últim número de Panenka, del fet que mai ha abandonat el seu espai vital més pròxim, els amics de Terrassa, les partides de futbolí, les sortides a buscar bolets, els sopars de grup. Xavi transmet la impressió, tot i cobrar el que cobra, que vol viure com viuen els altres, que vol fer les coses que fa la gent normal. I, per a la gent normal, Xavi és, encara, uno di noi, l'equilibri ideal entre la icona del màrqueting i els xiscles de les groupies. És la salutació, la foto i el diàleg tan sincer com discret. En aquest sentit, és especialment interessant com, en arribar a l'Espanyol, els mitjans mainstream varen dedicar temps i línies a destacar que Manu Lanzarote havia nascut i crescut a la Mina. Abans, aquest aspecte, la comunió que va travar amb el poble i l'afició d'Éibar o el seu compromís amb l'escola de futbol femení que porta el seu nom eren secrets compartits pels que gaudien de les seves matinals o les tardes al Narcís Sala o a la Nova Creu Alta.
Estil britànic
En el seu paper de líders d'un col·lectiu, però, els entrenadors obtenen una rellevància suplementària que, en indrets de més gran tradició democràtica, no ha impedit que se signifiquessin. Tres dels mànagers anglesos més reverenciats de tots els temps, Brian Clough, Bobby Robson i Bill Shankly, van aplicar i reivindicar una cosmologia obrera al seu treball futbolístic. L'any 1972 Clough, el sisè de nou germans, va reclutar jugadors del Derby County perquè col·laboressin amb els piquets durant una vaga dels miners de la zona i posessin en relació la feina de futbolista amb l'entorn laboral en què vivien. La jornada de lluita va acabar amb regal d'entrades als vaguistes. Justament d'un poble miner era fill Robson, que, en la seva autobiografia, Farewell but not goodbye, escrivia: "Em van educar en la lleialtat als principis del socialisme: unitat i confiança en un mateix ajudant sempre els altres. Els conservadors eren gent amb molts més diners que nosaltres i no entenien res, possiblement, de la nostra vida sota terra". Shankly defensava una "visió socialista no política": tots treballen per tots i es reparteixen el benefici, també al camp.
Mentre el futbol es pugui continuar jugant amb jaquetes apilonades, un banc i un arbre com a imaginàries porteries, i una pilota de plàstic de trajectòria incerta, serà un joc del poble. Les conseqüències d'arrencar-lo de les mans d'aquesta immensa minoria, avui, semblen menyspreades pels seus rectors, però poden ser d'una dimensió incalculable.
