10/01/2016

El mirall de la Copa

2 min

Si el Cadis no hagués obtingut administrativament la classificació per als vuitens de final de la Copa del Rei, per segon any consecutiu no hi hauria representants del tercer graó futbolístic espanyol en aquesta ronda. En contrast, entre els setze millors equips de la Pokal alemanya n’hi ha hagut un de tercera (l’Erzgebirge Aue) i un de quarta (l’Unterhaching), vencedors de les Copes regionals, que són, de facto, mànegues prèvies de la Pokal. A França, falta encara una ronda per als vuitens, però hi són candidats deu conjunts de tercera categoria o inferior. I a la Cup anglesa, el torneig futbolístic més vell del planeta, vint competidors de fora de les dues primeres divisions, un d’ells semiprofessional, han disputat aquest cap de setmana els trenta-dosens de final. Fa gairebé un any, quan el Bradford City de la League One va liquidar el Chelsea capgirant un 2 a 0 a Stamford Bridge, l’editorial de l’antic fanzín When Saturday Comes reflexionava: “La Copa importa de debò als clubs que ja no tenen cap expectativa de ser competitius al màxim nivell, mai més. I això vol dir quasi tots els participants”.

Al marge de discussions sobre el format de competició, que són estèrils amb l’actual direcció federativa espanyola, una altra diferència entre Copes evidencia la realitat del futbol a l’Estat en anys d’una accentuació de les desigualtats amb poques semblances a l’eurozona. Ni l’Aue a la 3.Bundesliga alemanya, ni el Bradford City a la tercera categoria anglesa, ni l’Alessandria botxí del Genoa a la Lega Pro italiana són conjunts amateurs o semiprofessionals. En canvi, quan el Barcelona es va enfrontar amb el Villanovense, no es llegia prèvia que no esmentés que Javi Sánchez és infermer, Cubi és escombriaire, Trinidad és paleta i el capità, Pajuelo, treballa en una oficina bancària, i que calculés que el salari mensual de Messi sextuplica el pressupost anual del club extremeny. És cert que el Villanovense comparteix campionat (de la mateixa manera que es dóna a França) amb entitats amb estructura i plantilla -o la majoria d’ella- professional. Però també ho és que totes elles, a part de la capacitat econòmica que tinguin, estan obligades a inscriure com a mínim sis jugadors professionals, amb el llast que això suposa per a les entitats més humils, abocades a ubicar la majoria dels seus futbolistes en l’amateurisme més auster, el de la benzina i les dietes. I això, estant un sol graó per sota de la LFP, que, en la seva primera divisió, és la lliga dels dos últims campions d’Europa. En altres països, l’excessiva heterogeneïtat a la seva tercera categoria va ser un argument per racionalitzar-la. Aquí, i la Copa n’és mirall, s’imposen altres criteris.

stats