Del cuidat documental, ideat per Xavi Torres i realitzat per Jordi Marcos, que explora la vinculació de Johan Cruyff amb Catalunya durant quatre dècades se’n desprèn un aforisme característic de la filosofia del tècnic holandès: “Si vols alguna cosa, fes-la”. La frase té una esquerda malèvola (no diu com), però la seva certitud s’ha fet palesa en situacions que, al més pur estil Cruyff, cal llegir al revés: no passarà res si no fas perquè passi.
Si la selecció de Gibraltar està competint en la fase de classificació per a l’Eurocopa és perquè la federació del Penyal, dependent de la Football Association anglesa durant un segle, va sol·licitar la seva admissió a la UEFA el 1997, quan als estatuts del rector del futbol europeu encara no hi figurava l’obligació de ser un estat independent, reconegut per la comunitat internacional, per formar-ne part. Quan Lennart Johansson va recórrer a l’esmena Samaranch l’any 2001, era tan previsible que Gibraltar buscaria empara en el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport com que guanyaria el cas: la UEFA havia d’observar el cas llanito segons l’antiga normativa. Setze anys i un segon recurs al TAS després, i entremig de barroers estirabots espanyols, Michel Platini claudicava, mentre recordava que els estatuts ja no permeten abordar casos similars i menys valents o astuts.
Certa historiografia ha ajudat, també, a difuminar errors per omissió. Si el Reial Madrid va construir la seva imatge gloriosa a partir de les sis Copes d’Europa en blanc i negre és, en part, perquè Santiago Bernabéu i Raimundo Saporta van discernir amb encert el potencial d’aquella idea dibuixada a la redacció de L’Équipe. El Barcelona va optar per la Copa de Fires, que comptava amb un fundador respectat, Sir Stanley Rous, i que, en presentar els participants com a seleccions de ciutats i no com a clubs, semblava oferir un plus de projecció internacional per a un país callat. El Barça no va tocar la tecla que sonava millor, com també se li va poder escapar alguna nota en la melodia Di Stéfano.
Al mateix temps, però, aquesta tebior silenciosa que Cruyff critica l’ha afavorit a ell i als tècnics que no tenen la titulació adequada per entrenar un equip o no l’han obtingut com la resta de mortals: el denunciat més cèlebre és a Madrid i es diu Zidane, campió d’Europa de clubs i del món de seleccions. Cruyff l’ha defensat per driblar la normativa amb la idea de fer valer allò que es creu just o lògic. D’una aparent contradicció en surt un símil polític vàlid per al bon documental de Torres i Marcos. El Johan sovint guanya.
