Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

El noi de Furiani

Fa uns mesos, un bon company de professió em va llegar, per l'escàs preu d'un dinar per parlar de futbol, una vintena llarga de volums amb un valor enorme. Es tracta d'una col·lecció de la revista francesa Onze , creada el 1976 i que va revolucionar el disseny de les publicacions esportives: a tot color, donant prioritat a la imatge, amb una veritable vocació internacional i oferint reportatges in situ dels millors equips i jugadors d'Europa i del món. Al marge de recordar noms i gestes dels anys 70 i 80, un repàs als relligats evoca que, vint-i-cinc anys abans que una diàspora de futbolistes catalans s'escampés per països tan remots com Nova Zelanda, Geòrgia i Hong Kong, el noi de Cornellà va acceptar el repte de lluir, durant tres temporades, una elàstica amb un pes important. Daniel Solsona Puig, exfutbolista de l'Espanyol i el València, va fitxar amb 31 anys, l'estiu del 1983, pel Bàstia, que llueix la Testa Mora en la seva equipació.

Començava a quedar lluny la final de la Copa de la UEFA del 1978, amb Johnny Rep guiant l'Sporting Club, que Jacques Tati va immortalitzar en un curtmetratge clandestí, Forza Bastia ou l'ile en fete . Després de quatre temporades a la part baixa de la taula, els corsos van buscar el retorn a Europa incorporant Solsona ("un dels millors jugadors espanyols, l'estrateg del València", escrivia Onze ) i l'argentí Alberto Tarantini, campió del món el 1978 amb l' albiceleste i fitxatge fallit del Barça just després d'aquesta cita. Els diners, però, solen ser sinònim de pressió afegida, i el català i l'argentí van passar sovint per caps de turc en una situació compromesa. Al Conejo li van retreure unes sortides nocturnes que, deien als seus anteriors clubs, venien de fàbrica. I al noi de Cornellà la premsa el va acusar poc menys que d'anar a Còrsega de vacances. "Em vaig lesionar el peu dret el dia del meu debut i els directius em van pressionar perquè continués jugant", va dir Solsona a El País el desembre del 1983. "Sortia a jugar mig coix, no podia xutar amb el peu dret i vaig estar un mes i mig sense entrenar-me per por de recaure. Quan ja feia dos mesos de la lesió, vaig veure que no podia més i vaig parar. La premsa no pot jutjar un jugador que està en inferioritat de condicions".

La realitat era que el Bàstia va estirar més el braç que la màniga. La desena posició semblava un sostre insuperable, i les expectatives decebudes van comportar una lenta però constant davallada d'aficionats. Els problemes econòmics, fins i tot per pagar els jugadors, van ser nombrosos en les dues temporades posteriors. Lesions al marge, el noi de Cornellà s'havia consolidat en l'onze titular cors, i els mitjans gals, poc donats a elogiar els veïns de sota, l'havien convertit en rei d'Espanya, com va titular L'Équipe en una ocasió. Però el Nadal del 1985, amb més teranyines a la caixa que punts sumats a la classificació, i amb diversos partits jugats al continent per tancament del vell Furiani, el Bàstia va acceptar alliberar Solsona perquè busqués un club on, almenys, cobrés amb regularitat. Ja havia estat prou fidel de quedar-se a l'illa a principi de temporada, tot i haver rebut una proposta del Metz, segons va informar El Periódico . Al cap i a la fi, s'hi estava bé, a Còrsega, encara que, paradoxalment, no pogués expressar amb plenitud el seu futbol en un club que sí que expressava amb força els anhels del nacionalisme cors... i també les lluites de sigles i grupuscles que encara el castiguen.

Solsona va viure, en un sol any, la joia d'un ascens a Primera amb el Racing de París i l'ostracisme motivat per un canvi d'entrenador a Rennes. Anys després d'un Balmanya i anys abans d'un Crosas, però, l'home del joc de vellut (citant Manolo C. Cánovas) ja podia reivindicar un cert paper de pioner per tots els emigrants futbolístics del futur.

Històries de superació esportiva