El passat no té data d’inici

Anglaterra, un país amb una paradigmàtica sensibilitat cap a la història del seu futbol, on el nombre de graderies batejades amb noms de llegendes depassa de molt el d’altres països i on està instituïda la figura de l’historiador i/o estadístic oficial per a la majoria de clubs i institucions, debat amb flegma, però amb agror, el que els old fashioned football fans consideren un intent soterrat de diluir el passat. S’observa, en els darrers anys, una tendència periodística a destacar marques de jugadors o d’equips prenent de referència l’era Premier, és a dir, a partir de la temporada 1992-93. Amb la mitja dotzena llarga de gols que ha firmat enguany Wayne Rooney, per exemple, ha esdevingut el segon màxim realitzador d’aquesta etapa, però en el rànquing global de golejadors de primera ocuparia el lloc 33. Alan Shearer és qui ha anotat més gols en l’últim quart de segle, però va tancar el compte amb gairebé cent menys que Jimmy Greaves, autor de 357 dianes majoritàriament amb la samarreta del Tottenham. Entre els gols de Shearer i els de Rooney hi ha els d’Ian Rush, Geoff Hurst, Denis Law o Stan Mortensen, que els mitjans britànics elideixen cada cop més sovint. Els aficionats nascuts durant la dècada dels noranta tenen clar que el recordman de partits a la Premier és Ryan Giggs, però possiblement ignoren que va participar en 217 cites menys que Peter Shilton. Set conjunts han estat sempre a la multimilionària Premier, però només l’Arsenal ha resistit nou dècades al top flight. I així, com recordava un article del Telegraph al novembre, fins a una desena de casos similars.

La televisió va transformar el futbol arreu del planeta, però enlloc el sacseig va ser tan brusc com a Anglaterra. Rupert Murdoch va prendre un esport vandalitzat pels hooligans, símbols d’aquells anys de ferro insultants per a la classe treballadora, endarrerit en infraestructures i gestió i apartat d’Europa, i el va transformar en el producte global perfecte en l’era d’internet: una sola unitat de negoci amb diversos socis, eventualment radicada a la Gran Bretanya però poblada per actors de totes les procedències, i que ha anat collant el cost de presenciar els partits in situ fins que s’han pintat les primeres pancartes. Les ensenyen els fans que, a més de recordar que Trevor Francis o Norman Whiteside van establir marques de precocitat molt abans que Marcus Rashford, no obliden que, fa vint-i-cinc anys, es podia treure una entrada per quatre lliures. Potser aquí és on, per als que manen, convé la memòria selectiva.