Els perquès de l'inexplicable

Ha ocorregut moltes vegades, però hi continuem caient de quatre grapes, presos d'un moment en què, sens dubte, hi ha més, però no necessàriament millor. La negativa de l'Olímpic de Xàtiva de guardar un minut de silenci en record del jove porter del Girona B Nil Marín, mort en un tram de la N-II tan letal com abandonat, va convertir les xarxes socials en un fangar. Després que jugadors i directius del Llagostera, el rival de l'Olímpic que havia demanat el gest, van publicar-ho, es van registrar més insults i mals desitjos que espectadors van assistir als camps de 2a B diumenge passat. Alguns mitjans van reproduir les provocatives piulades d'un compte de Twitter que, amb cert retard, el club xativí va qualificar de fals. En una lliga amb despeses professionals i estructures amateurs, l'Olímpic va esperar a la rutinària reunió de la directiva de dilluns al vespre per emetre un aclariment. Segons el text, que el Llagostera no ha rebatut, el club de la Costera va descartar el gest de condol després de valorar la relació del futbolista finat amb el Llagostera i de comprovar com el delegat visitant no recordava com es deia la persona per qui s'havia demanat el minut de silenci. Ningú sap explicar per què es va atribuir la decisió al president xativí, Alfonso Rus, a qui el jugador del Llagostera Jordi Masó va llançar una ampolla acabat el partit i que va manifestar la seva perplexitat per un guirigall descontrolat. Fos qui en fos el responsable, ara que la majoria d'àrbitres deixen en 20 o 30 segons el que s'anuncia com a minut, i sabuda la nul·la dificultat de realitzar el gest, la decisió diu poc d'un club que porta el nom d'Olímpic.

La mateixa nit dels fets, mentre l'adscripció política d'Alfonso Rus (alcalde de Xàtiva i, entre altres càrrecs, president de la Diputació de València i de la secció provincial del PP) esdevenia la benzina que atiava el foc, un coneixedor exhaustiu de la categoria, el periodista de l'Hospitalet Cristian Garcia, posava la situació en perspectiva per a qui el volgués escoltar: "Atenció, que la tibantor entre els dos clubs ve de lluny". En concret, des del 2011. La tardor d'aquell any, Llagostera i Olímpic van enfrontar-se dos cops al Gironès en quatre dies, a la Copa i a la Lliga. Al marge del que es deriva de la intensitat a la gespa, el cos tècnic local es va molestar en interpretar que l'entrenador xativí, Toni Seligrat, havia menystingut l'esforç del Llagostera a la roda de premsa que va seguir el triomf gironí a la competició del KO. Abans, Seligrat havia criticat el fet que Oriol Alsina donés ordres des de la banqueta tot i no disposar de la titulació per entrenar a 2a B i s'havia queixat de les dimensions del terreny llagosterenc ("Cap camp de Tercera al País Valencià és més petit"). Quan el Llagus va visitar la Murta, en la segona volta de Lliga, les pilotes per a l'escalfament i l'aigua calenta als vestidors van ser d'ús exclusiu per a l'Olímpic. Seligrat, que continua denunciant la situació d'Alsina, dirigeix ara el Lleida: a Llagostera creuen que l'afer de fa vuit dies és una suma de casualitats i malentesos trets de mare per culpa d'una immerescuda transcendència del Twitter.

Aquest cas confirma, però, la facilitat amb què la tensió inherent al futbol genera noves rivalitats al marge de les habituals per veïnatge geogràfic. La tírria de la Fiorentina cap a la Juventus, a qui té a 422 quilòmetres de carretera, té l'origen en el final de la Serie A 1981-82. A la Fiore, depenent de si mateixa per guanyar la lliga, li van anul·lar un gol a Càller, mentre que a la Vecchia Signora li van xiular un penal a favor a Catanzaro que, transformat per Liam Brady, li va donar l'Scudetto. En la infància de qui escriu, els Guíxols-Arbúcies eren de dos rombes, però la vila selvatana era a tres quarts d'hora de carretera de revolts. Per desgràcia, la incipient batussa Olímpic-Llagostera no l'ha generat cap aspecte del joc. I si continua, serà amb Nil Marín guardant la porta del cel.