12/07/2015

El pla Brera

2 min

Fa encara no dues setmanes que les sales de cinema mostren Cuero y tinta, un documental en què una vintena de plomes, cares i estudiosos del periodisme esportiu esbossen un retrat de la professió en el moment actual. Els arguments són tan interessants com coneguts: el relat de l’espectacle esportiu contra ser-ne jutge i part, el periodisme de club contra el bufandisme i vendre’s per una coberteria amb escut.

En els països en què el modus operandi és diferent, les incògnites també ho són. El manual Sports journalism, reeditat recentment per l’editorial britànica d’obres acadèmiques Routledge, planteja a periodistes amb parcel·la consolidada a les últimes pàgines dels papers quin futur pronostiquen per als esports a la premsa escrita. Algunes receptes per sobreviure: continuar transmetent al lector la passió del periodista pel seu esport, escriure bé per convidar a la segona lectura d’un esdeveniment o aprofundir en un fet la informació bàsica del qual s’obté fàcilment, i entretenir fent-ho.

I això ens regala un gir de guió paradoxal: retrocedir mig segle i cap als països llatins. Que disculpi el lector l’anècdota, però potser no seria així si a la lectura de Sports journalism no l’hagués seguit la d’una antologia d’articles de Gianni Brera, que va ser el director més jove de la història del periodisme italià al capdavant de La Gazzetta dello Sport i que va cultivar tants deixebles com detractors va alimentar. Brera escrivia bé perquè coneixia al detall la llengua en què ho feia, una cosa tan senzilla de formular com complexa de posar en negre sobre blanc. Això li permetia no només una descripció solvent, sinó sobrevolar el diccionari rescatant girs del llombard de Pavia, d’on era fill, rumiant malnoms aguts per als jugadors i parint neologismes futbolístics d’ús actual comuns a Itàlia i a fora. Libero n’és un i descriu el pensar futbolístic de Brera, un activista del catenaccio de Karl Rappan, o sigui, de l’ús d’un quart defensa darrere el central. Avorria la WM en voga perquè no la creia adequada per a les característiques mitjanes del futbolista italià, poc atlètic i poc avesat a l’ofensiva constant. Exhibia el seu coneixement del joc, així, encetant gran part de les seves cròniques amb la descodificació tàctica del partit, preferint el perquè del guarisme a la simple descripció d’ocasions i gols, que reservava per als últims paràgrafs. Només la squadra azzurra li semblava volatilitzar els estats d’ànim.

Brera feia veure coses que la televisió no oferia, ni que fos perquè es va definir sense pudor com a tifoso del Genoa, mentre que de Paolo Valenti, presentador i creador del Novantesimo minuto de la RAI, no se’n va descobrir l’adscripció a la Fiorentina fins després de morir. Mig segle enrere, Gianni Brera ens va deixar un camí per al futur.

stats