Comptant-hi dos quarts de final, els partits del Mundial brasiler que els teleespectadors europeus presenciïn en una còmoda mitja tarda es disputaran en migdies habitualment calorosos, que obliguen els àrbitres a tenir informació puntual sobre la temperatura per suspendre el joc i autoritzar la hidratació dels futbolistes. Les barrabassades horàries a la Copa del Món, amb tot, tenen la mateixa edat que alguns dels jugadors que hi estan participant. Com narra el respectat i veterà periodista britànic Brian Glanville en la seva història dels Mundials, hores després que Sandro Pertini trenqués el protocol a la llotja del Bernabéu, mentre Colòmbia meditava renunciar a organitzar el torneig del 1986, el llavors president de la FIFA, Joâo Havelange, viatjava cap a Mèxic en un avió propietat d’Emilio Azcárraga, president de Televisa. L’artífex del vol, però, era Guillermo Canedo de la Bárcena, vicepresident d’aquest conglomerat mediàtic, exdirigent de la Federació Mexicana i mà dreta d’Havelange. El novembre del 1983, ja amb el torneig concedit, el govern del país reconeixia que l’imperi televisiu assumiria una part destacada del cost i l’organització del torneig. I els partits, en un escenari de sol, calor, humitat i dificultats d’adaptació a l’altura, es van programar per al migdia i per a les quatre de la tarda.
El precedent suís
El Mundial no havia tingut televisió fins a Suïssa 1954, ara fa sis dècades. Quatre anys abans, tot just, s’havia fundat la Unió Europea de Radiodifusió, i la particular estructura de la televisió suïssa s’havia acabat de bastir només a un any de l’inici del torneig. Set enfrontaments del torneig que va cloure’s amb el miracle de Berna, però, es van poder retransmetre en directe, si bé la difusió no va ser massiva, com demostren dos episodis reveladors.
La locució alemanya que ha esdevingut icònica de la final del torneig fins al dia d’avui és la radiofònica, seguida en comunió en molts espais públics, del periodista Herbert Zimmermann, de la Nordwestdeutscher Rundfunk, l’emissora que cobria l’àrea d’ocupació britànica durant la postguerra. Justament a la Gran Bretanya, la BBC no va acceptar variar la seva minsa graella de programació el dia en què la selecció dels tres lleons s’enfrontava a l’Uruguai, campiona del món, en els quarts de final. Així, Kenneth Wolstenholme només va comentar la segona part del duel: a la primera, mentre Carlos Borges i El Negro Jefe, Obdulio Varela, foradaven la porteria de Sankt Jakob guardada per Gil Merrick, als encara adinerats televidents anglesos se’ls oferia un xou infantil.
Un esforç suec
Així, es considera que és el següent Mundial, el de Suècia el 1958, el primer a arribar per televisió a tot el planeta gràcies a l’esforç de la televisió sueca, nascuda oficialment dos anys abans. Fora del Vell Continent, però, els partits s’havien d’emetre en diferit, en no haver-se desenvolupat encara la transmissió intercontinental del senyal via satèl·lit; en el torneig de Xile, el 1962, van ser els espectadors europeus els privats d’imatge en directe.
Així, és el Mundial d’Anglaterra, el 1966, el considerat primer de l’era televisiva moderna, amb realització de tots els partits de la competició, emissió via satèl·lit a Sud-amèrica i estrena de les repeticions instantànies de les jugades a través de magnetoscopi. Amb tot, i tot i que s’havien efectuat transmissions en prova, la BBC va admetre, quatre mesos abans del kickoff inicial a l’estadi de Wembley, que no emetria en color fins a l’any següent, de forma que el primer Mundial policromàtic va ser finalment aquell del 1970 a Mèxic, el quart país del món a deixar enrere la monocromia gràcies a l’adopció del sistema nord-americà NTSC.
Els tornejos posteriors servirien per multiplicar el parc de receptors en color (República Federal d’Alemanya 74), aparcar el blanc i negre en països que encara hi estaven ancorats (Argentina 78) o modernitzar infrastructures de radiotelecomunicacions, com va passar amb el Mundial d’Espanya el 1982. Mèxic 86 va certificar que tele i futbol havien segellat a foc, sota l’abrasador estiu asteca, una unió sagrada. Del color dels vuitanta s’ha passat al 4K -la quadruplicació de l’alta definició- al Mundial brasiler, però cada cita continua sent un aparador audiovisual amb una audiència incalculable.
