En record i defensa del banderí
De les litúrgies futbolístiques engolides per la moderna versió comercial de l’esport, una de les que s’extingeixen amb més silenci és la de l’intercanvi i comercialització de banderins. Ara que els estris i productes més diversos, amb l’escut d’un club gravat o serigrafiat, s’ofereixen fins i tot als lectors que teòricament paguen per un periodisme esportiu digne, és apropiat que Frederic Porta i Manuel Tomàs, al seu flamant Barça insòlit, rememorin que els primers turistes que van fer un tour a les instal·lacions del Camp Nou, a la dècada dels seixanta, van topar al vestíbul de tribuna amb una parada escarransida on l’atleta Domènec Mayoral intentava vendre postals, insígnies (no pins) i banderins. Temps era temps els aficionats, especialment els més joves, no podien expressar la seva adscripció a uns colors amb més eines que un banderí penjat en la discreció d’un dormitori o una bufanda de llana teixida amb abnegació per la mare o l’àvia. Que un familiar activés la xarxa de contactes, tan mediterrània com envejada pels nòrdics, per aconseguir una samarreta de debò, però de talla infantil, era epopeic, màgic, que garantia la joia i l’agraïment etern de l’infant. Quan els nens que acompanyaven el pare o la mare a l’estadi per primera vegada van començar a tornar-ne capcots perquè només els havien comprat un banderí, ja hi havia mala peça al teler.
Un dels primers exemples de comercialització intensiva al voltant d’un equip, la selecció del Brasil, va viatjar al Mundial francès del 1998 amb un joc de banderins totalment impersonal. La Federació Francesa conserva l’exemplar lliurat a la final, però si no fos per una data escrita en una nota adhesiva no hi hauria cap constància fidedigna que aquell banderí va ser intercanviat a Saint-Denis. És més digna la pràctica que el Barça ha conservat, la d’obsequiar els rivals amb una peça personalitzada en els partits europeus i en les primeres visites d’un equip al Camp Nou, com fa poc contra el Leganés i el PSG. L’Espanyol recuperarà el costum quan torni a Europa però, de moment, mostra originalment el que significa per al club l’estadi de Cornellà-El Prat regalant una petita maqueta de vidre que representa el temple blanc-i-blau. És una ofrena que dignifica el duel, com l’intercanvi en un amistós segella la germanor entre els dos contendents i ajuda a fer història. Els clubs humils no es poden permetre regalar un banderí a cada ocasió, però en molts casos, sense memòria escrita d’un onze, les parets de les sales de juntes esdevenen historiadors immobles.
No mereix simpatia el club que, podent ser més creatiu, reparteix còpies asèptiques. Mereixen una consumició els bars que guarden, en millor o pitjor estat, la seva pròpia col·lecció, fins i tot si algun banderí està patrocinat per generar ingressos per al club: si algú hi ha deixat calés, li dona valor, i d’això es tracta.
