On són aquells diumenges?

Un dels ensenyaments més valuosos que s’adquireixen en el periodisme local és prendre consciència de les sensibilitats que suscita informar, no sempre en positiu, del que ocorre al costat de casa o d’aquells amb qui et creues cada dia. L’informador és fiscalitzat com si no fos possible que un integrant d’una comunitat en denunciés les vergonyes, però el nadiu també es molesta si creu que un periodista forà no tracta amb encert una persona o institució apreciada a la població. Qui escriu o parla del futbol més humil acumula gruix a la pell entomant protestes de seguidors o directius de clubs amateurs o semiprofessionals, que es queixen perquè es creuen menystinguts o objecte d’un biaix obscur. Però és difícil mostrar-se indiferent comprovant que els conjunts que deien arrossegar un poble o barri, que lluitaven per encadenar ascensos i exigien protagonisme als mitjans, ocupen un espai exigu al diari del dilluns, un retall en què els futbolistes són esmentats amb malnoms i noms de pila, l’àrbitre és jutjat amb un “regular” o un “malament” i el resum del partit es ventila en dues línies. Traslladat a la pràctica, als grups de Segona Catalana hi ha clubs que havien fet campanyes dignes a Tercera Divisió: Amposta, Guíxols, Palafrugell, Rubí, Premià, Vilanova, Mataró, el Masnou o Tàrrega.

És gairebé inevitable, quan es nota això, que es manifesti la nostàlgia. Dels diumenges a la tarda de dinar apressat per anar al camp, de melée de clients al bar a la prèvia i a la mitja part, de ferum alcohòlic fos de beuratge agressiu o de colònia a granel, de veure cosit un pedaç amb el nom d’un nou patrocinador al damunt del vell, del somriure del pare quan diu al fill que aquell veterà i enyorat davanter que havia marxat a provar sort en equips de més renom accepta tornar a casa, d’excursions gastronòmiques amb un partit com a coartada, o viceversa. Durant dècades, a desenes de viles no hi havia gaires més entreteniments col·lectius que el futbol, que actuava com a aliment per a uns aficionats gairebé desproveïts de futbol d’elit televisat, de punt de trobada per a acompanyants no interessats en la pilota o, a la mitja part, de terreny d’esbarjo infantil. Ara, però, el poble ja no es troba al camp perquè el consum de futbol és majoritàriament electrònic, la massa social de les entitats s’envelleix i s’aprima, els ingressos disminueixen i ja no es renya mainada per ocupar el rectangle de joc mentre els actors surten a escena. De cent en quaranta, amb tot, arriben referències d’un grup de joves que animen amics amb dues bufandes i un bombo, de clubs gestionats amb tant seny com bones idees, de famílies i amics que s’esforcen per dinamitzar el fet cultural i social d’una població a través del futbol. I la flama, dèbil, sembla revifar una mica.

Etiquetes