Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Una talaia a Taialà

L'escena podria ser onírica o cinematogràfica. Un futbolista, vestit amb una samarreta de ratlles verticals i el número 2 a l'esquena, contempla el paisatge des d'un turonet de la terra que l'ha vist néixer. Davant seu, tot d'una, comencen a desfilar imatges d'antics companys, grans estadis i camps de barri, ascensos, desfetes, i el futbolista ho reviu tot sense moure's. Aquesta analogia serviria per definir la carrera de José Martínez, que ara, als 29 anys, és el lateral dret del millor Girona de la història, però també ho era amb l'equip més avall. Criat al nucli gironí de Taialà i els Germans Sàbat, mai ha abandonat les comarques del nord-est per fer el que més li agrada, després d'acabar l'etapa de base al Vilobí i despuntar al Peralada. "Això és un privilegi -reconeix José-, perquè per als companys que vénen de lluny, amb dona i nens, és complicat. Ho sé també pel meu germà Ángel, que juga al Blackpool, i és allà amb la parella i la filla. Has de buscar casa, col·legi per al nen... i no és fàcil. En canvi, jo tinc la família i la parella sempre a prop, i visc a casa. És la sort més gran del món". José s'ha traslladat a Sant Julià de Ramis, a la rodalia nord de Girona, i la família continua vivint al barri dels Germans Sàbat, al nord-oest.

Aquest defensor d'alçada regular però envergadura remarcable va arribar a Montilivi el 2005, amb 22 anys acabats de fer. Des d'aleshores, ha estat testimoni d'un procés que ha dut el club de l'amateurisme al professionalisme, i que també l'ha modelat dins i fora del camp. "El Girona significa molt per a mi. Aquí em van veure arribar com un nen i ara sóc una persona. Al camp, abans era més espitós, quan vaig venir de Peralada volia fer moltes coses, i aquí vaig trobar jugadors de molta qualitat amb qui vaig aprendre molt, sobretot als entrenaments. Sobretot m'agradava molt pujar, però tots els entrenadors amb qui he estat em van anar ensenyant a guardar millor la zona, a cobrir millor la porteria. Em van fer entendre que es tractava que fes menys coses de les que volia, però que les fes millor. Per exemple, si havia de pujar, que ho fes amb criteri. La premissa que em va inculcar Raül Agné és que el lateral no ha d'aparèixer, ha de sorprendre. Es tracta de saber trobar el moment just per desarmar el rival".

"Però en l'aspecte personal -segueix José com en una calculada cavalcada per la línia de guix- també he madurat. Arribes jove, sense experiència mínimament professional, i no saps què et trobaràs. I vius situacions que et fan reflexionar i madurar, sigui estar mesos sense cobrar, un canvi de president o que destitueixin un entrenador".

Amb Dorca a Santander, José és l'únic dels que va emprendre el camí de pujada amb el Girona que hi continua. "La principal diferència entre categories és als camps. El nostre sempre ha estat un camp de Segona, gran i de gespa. Però a Tercera i Segona B anàvem a camps molt petits, amb gespa artificial de primera generació, on jugar com volíem era molt difícil. Esclar que hi ha diferència en la qualitat dels jugadors, perquè les categories hi són per alguna cosa. Però els jugadors de Tercera que han de jugar en camps així els admiro. A Segona és cert que els davanters són més resolutius i que qualsevol petita errada en defensa, qualsevol rebot, et pot costar més car. Però segur que hi ha molts jugadors a Tercera que podrien jugar perfectament més amunt".

Fa sis anys que José no marca un gol. L'últim va ser amb l'esquerra en el rebuig d'un córner, però no l'inquieta. El 2 gironí viu per deixar la porteria a zero ("És quan més content estic"). I per continuar tenint els seus ben a prop de casa per poder-los-ho explicar.

Històries de superació esportiva