31/01/2016

Jo toco: un conte

2 min

Li van telefonar apressats un diumenge al vespre, mentre el seu predecessor estava oficiant les seves pròpies exèquies, predicant que només podia aixecar-se i continuar treballant per capgirar la inquietant situació de l’equip. El successor va provar de destriar, mentalment, la informació referent al club que el contactava. No en tenia un coneixement exhaustiu, ja que, quan s’està a l’atur, cal estar a un mínim aguait de tot per si, com era el cas, es presentava l’oportunitat. Va acceptar: equip tradicionalment de mitja taula, amb alguna incursió europea però nerviós per un flirteig no previst amb el descens, amb recursos econòmics limitats però amb algun jugador interessant. Sí que tenia clar, però, el discurs que llançaria l’endemà, en una presentació convocada ipso facto per amorosir els ànims dels seguidors.

Sabia que havia de jugar amb l’ambigüitat d’uns conceptes que, si no s’utilitzaven, causaven gestos de recel o de sorpresa, com els que genera qui decideix viure sense telèfon mòbil o qui subsisteix feliçment sense haver vist Titanic. “Proposar un joc atractiu” era la frase clau. En el codi futbolístic d’aquell indret, per la influència d’un gran club que havia marcat una època amb el seu estil, això suggeria sortir de la defensa jugant la pilota per terra, alta velocitat de circulació, creació de superioritats i pressió ràpida en perdre l’esfèrica. Però en el futbol, tot i les bufandes, els codis no són convencionals. El concepte de l’atracció per una manera de jugar té un munt d’accepcions: molts aficionats anglesos gaudeixen amb el component físic i l’ocupació del terreny contrari amb pilotes llargues; a l’Argentina es venera la fantasia dels deu sovint incompresos a Europa. Era igual, el nou míster ho reblaria: “Durem la iniciativa”.

Al segon entrenament el va colpir l’atac de pragmatisme. Els centrals, robustos i expeditius, se’n veien un bull per dirigir passades al peu d’un cert recorregut. Els laterals complien però sense escreix. La doble xarnera del mig del camp barrejava bé múscul i creació, però les mitges puntes tenien més arribada que desequilibri. El davanter titular, metre noranta i tot potència, o rematava una nevera o baixava algun meló cap a la segona línia. L’encàrrec era urgent, i l’objectiu, a curt termini: i va claudicar davant la contra, el futbol directe, l’exploració del límit del reglament i l’estratègia. Va guanyar el primer partit, com marca l’adagi, però nou partits després calcava les xifres del seu predecessor. Només en l’última jornada, contra un rival que no s’hi jugava res, va firmar un final trampós, el de la salvació del cul propi i el dels que el van fitxar tot i sabent que, potser, el problema no era a la banqueta.

stats