La vella empresa

Quan, fa dues setmanes, els clubs de la Premier League escocesa van tombar la nova organització proposada per als campionats professionals del país, de quatre lligues de deu equips a tres amb la divisió 12-12-18, ho van fer per només dos vots contraris, del Ross County i del Saint Mirren. La primera formulació del nou sistema preveia la possibilitat que els filials del Celtic i el Rangers entressin en l'última categoria, però sense opció de pujar, com a previsió d'una possible fugida futura de l'Old Firm cap a una lliga supranacional (hipòtesi predita per molts actors del futbol local i benvinguda per David Cameron) i per assegurar la pervivència, almenys, d'un succedani de derbi. En tot cas, tot el remenament estava predestinat justament a això: fressa. El reglament de la SPL obliga que, per aprovar-se, una proposta rebi un 90% de vots favorables: això suposa que, a la pràctica, amb dos de contraris n'hi ha prou per endreçar els papers al calaix. Abans de la refundació del Rangers, no és difícil imaginar de qui venien sovint.

A l'hora de decidir si s'acceptava el Rangers refundat a la màxima divisió escocesa en tant que continuació de la vella i fallida empresa (en aquest cas, era vàlida una majoria de dos terços), els pocs clubs favorables al yes argumentaven que l'absència als seus fixtures de la visita dels històricament protestants els podia significar un forat de més de 400.000 euros en les seves previsions d'ingressos, comptant-hi la part proporcional dels ingressos per televisió. Quan, fa dues temporades, la Premier escocesa va firmar un nou contracte televisiu per cinc anys i un valor de gairebé cent milions d'euros amb Sky i ESPN, el text establia que es retransmetrien quatre Celtic-Rangers de lliga cada campanya. Amb el nou Rangers a la Quarta Divisió, Sky va haver de renegociar l'acord amb la SPL i la Scottish Football League per assegurar-se l'emissió de cinc partits dels Gers cada temporada, mentre que ESPN en va adquirir deu però es va reservar una clàusula que l'autoritzava a trencar el contracte el 30 de juny vinent. Al febrer, ESPN va vendre a British Telecom els seus canals al Regne Unit i Irlanda i els drets que posseïa, entre els quals, els del futbol escocès, mentre les dades d'assistència mitjana de públic a la Premier escocesa mostraven ja davallades de més de tres mil aficionats. Entre els pocs que es feliciten de tot plegat, la policia de Glasgow, que ha anunciat un clar descens dels desordres públics, avalat amb l'estadística, relacionats amb el futbol.

La denominació Old Firm (la vella empresa), inseparable del Celtic i el Rangers, no és un mer epítet que faci referència a l'antiguitat de la rivalitat. Certament, tots dos fa més d'un segle que mantenen una oposició mútua basada en qüestions de religió i d'origen. Però, justament, un dels primers incidents greus produït en un derbi va deixar clar que sota l'enemistat sectària s'hi amagava un negoci que esdevindria fàcilment duopolístic. En la final de la Scottish Cup del 1909, els dos gegants de Glasgow van empatar a dos gols en el primer duel a Hampden Park. Calia anar al replay , però pocs dies abans del segon partit (i cent anys abans de l'extensió de les xarxes socials), es va escampar un rumor segons el qual els dos equips i la federació havien pactat de sotamà, per fer el màxim de calaix, la disputa dels tres replays que permetia el reglament. Quan el segon duel es va acabar amb empat a un, seixanta mil espectadors irats van envair i arrasar la gespa i les porteries. La Copa va ser declarada deserta i el degà del futbol escocès, que encara juga a Hampden (el Queen's Park), va rebre una compensació pels danys.

Curiosament, en absència del seu principal competidor, el Celtic ha completat aquesta temporada la seva millor participació a Europa dels últims cinc anys. En general, però, la història mostra com el futbol escocès ha engendrat un monstre bicèfal que, ara, l'ha acabat deixant en un encreuament de camins tan complicat com significatiu.