Per quan vingui un altre juny
El president remena la part més inferior de l’esquena a la cadira del seu despatx. Està inquiet, no tant perquè el seu club flairi un ascens que té a tres hores de joc, sinó perquè en aquesta eliminatòria veu una immillorable oportunitat per dissimular sota l’estora una gestió dinerària nefasta. Aprofita que la televisió regional té interès a retransmetre el partit i, quan li sol·liciten l’entrada de càmeres a l’estadi, respon dibuixant zeros com si no hi hagués un demà. Obvia que l’emissora té un pressupost mutilat pels mateixos polítics que vocalitzaven servei públic però pensaven propaganda. Enutjat amb el no, desubicat per la fallida del seu pla perfecte, telefona a un executiu d’una cadena privada, d’abast nacional, per vendre-li el duel que ha de rebentar els audímetres. Quan penja, les riallades encara li ressonen als timpans. El dia del partit, els aficionats se subleven pel sobtat increment del preu de les entrades.
El director d’un dels mitjans locals també està esverat. Els col·legues de la capital han seguit la trajectòria de l’equip de la ciutat, n’han narrat partits en directe, n’han entrevistat jugadors i tècnics i n’han avançat informacions en primícia. Preveient un augment en la difusió, però, ha de defensar especialment el seu terreny, encara que el seu mitjà hagi encetat no poques vegades l’espai d’esports fent referència al gran equip de la capital. Darrere les mampares translúcides que delimiten el despatx intueix la redacció, els professionals que s’esforcen a explicar-ho tot i bé i que han signat peces brillants, positives per a una reputació que el seu cap es fumarà amb visceralitat i supèrbia optant per un gest que sovint ha criticat: s’embolica amb la bandera, en aquest cas la de la ciutat, i excreta un aiguabarreig de mitges veritats i tòpics suats per proclamar que, primer, els de casa, excepte si treballen a la capital.
L’estrella de l’equip, mentrestant, intenta dissimular en públic els gestos d’intranquil·litat que exhibeix a casa. Li ha trucat el secretari tècnic del rival oferint-li un contracte si ascendeix el que diumenge serà el seu adversari. Li apugen notablement els emoluments actuals, i no sap si també els propers, perquè el club on ara milita encara no li ha traslladat cap proposta. Les hores prèvies a la cita definitiva, se sent lligat per una corda tibada pels seus companys, en un extrem, i pel secretari tècnic rival, en l’altre. Quan l’àrbitre permet que rodi la pilota, si bé l’espasa penja en silenci, se sent jutjat com cap altre diumenge. Tenallat, ofereix la pitjor actuació de la temporada. La premsa l’esbudella, el president sospita. Dies després, encara espera una trucada.
