Benvinguts al segle XXI
El començament del 2016 ha sigut de tot excepte tranquil. La caiguda dels preus de les accions a la Xina ha desestabilitzat els mercats de tot el món. Sembla que les economies emergents estan estancades. El preu del petroli s’ha desplomat i ha enfonsat els productors de cru en la crisi. Corea del Nord exhibeix la seva potència nuclear. I, a Europa, l’actual crisi dels refugiats està fomentant una marea tòxica de nacionalisme d’extrema dreta que amenaça de fer miques la Unió Europea. I a això cal afegir-hi les ambicions neoimperials de Rússia i l’amenaça del terrorisme islàmic. Els cometes solcant el cel són, potser, l’única cosa que falta per completar la imatge del que s’anuncia com un any de catàstrofes profetitzades.
Miris cap on miris, el caos sembla en alça. L’ordre internacional forjat entre les flames del segle XX sembla en vies de desaparició, i no tenim ni la més mínima idea de què el substituirà.
No és pas difícil posar nom als desafiaments que tenim al davant: globalització, digitalització, canvi climàtic, etc. El que no queda clar és el context en què arribarà la resposta, si és que arriba. ¿En quines estructures polítiques, a iniciativa de qui i d’acord amb quines normes es negociaran aquests temes o es discutiran, si la negociació resulta impossible?
L’ordre polític i econòmic -sobretot a escala mundial- no sorgeix per obra i gràcia d’un consens pacífic o de la reivindicació incontestada del més poderós. Sempre ha sigut el resultat d’una lluita -sovint brutal, sagnant i llarga- pel poder entre dues o més potències rivals. Només a través del conflicte es consoliden els pilars, institucions i actors d’un ordre nou.
L’ordre occidental democràtic vigent des del final de la Segona Guerra Mundial es basava en l’hegemonia dels Estats Units a tot el món. Com que els EUA eren l’única potència mundial de debò, el seu domini no abastava només l’àmbit del poder militar (així com l’aspecte econòmic i financer), sinó que també comprenia gairebé totes les dimensions del poder tou (per exemple, la cultura, la llengua, els mitjans de comunicació, la tecnologia i la moda).
La Pax Americana, que garantia un alt grau d’estabilitat al món, ha començat ara a esfilagarsar-se, sobretot al Pròxim Orient i la península coreana. Els EUA potser són encara la principal potència mundial, però ja no poden o no volen fer el paper de policia del món, ni estan disposats a fer els sacrificis necessaris per garantir l’ordre. En efecte, en un món globalitzat, on cada vegada és més gran la integració en matèria de comunicació, tecnologia i -com hem vist fa poc- desplaçaments de persones, els centres de poder s’han diluït i dispersat; per la seva pròpia naturalesa, un món globalitzat defuig la imposició de l’ordre del segle XX.
Però, tot i que un nou ordre mundial és potser inevitable, encara no podem discernir-ne els fonaments. Sembla poc probable un ordre liderat pels xinesos. La Xina continuarà centrada en ella mateixa, en la seva estabilitat interna i el seu desenvolupament, i segurament les seves ambicions es reduiran al control del seu entorn immediat i els mars que l’envolten. D’altra banda, si volgués convertir-se en motor de l’ordre global, la Xina no té, en gairebé cap aspecte, el poder tou indispensable per aconseguir-ho.
Tampoc sembla probable que aquesta època de transició turbulenta acabi propiciant la instauració d’una segona Pax Americana. Tot i el domini tecnològic dels Estats Units, hauria d’afrontar les resistències de les potències regionals i possibles aliances de signe contrari.
De fet, el principal repte dels pròxims anys serà probablement gestionar el declivi de la influència nord-americana. No hi ha cap procediment previst per a la retirada d’una potència hegemònica. Mentre que una potència dominant es pot abatre per mitjà d’una lluita pel poder, la retirada voluntària no és una alternativa viable perquè el posterior buit de poder podria posar en perill l’estabilitat de tot el sistema. En realitat, és probable que la supervisió de la fi de la Pax Americana domini el mandat del pròxim president dels Estats Units, sigui qui sigui.
Per a Europa, tot això planteja un interrogant també molt difícil. ¿El declivi de la Pax Americana, que durant set dècades ha garantit l’ordre democràtic a l’interior d’Europa, ens abocarà per força a la crisi, si no al conflicte? Els neonacionalismes en auge en tot el continent apunten -sembla- cap a aquest escenari, que tindria conseqüències terribles.
La descoratjadora perspectiva d’un suïcidi europeu ja no és impensable. Què passarà si la cancellera Angela Merkel és derrocada per culpa de la seva política amb els refugiats, si el Regne Unit surt de la Unió Europea, o si la populista Marine Le Pen s’apodera de la presidència francesa? La caiguda a l’abisme és la conseqüència més perillosa imaginable, o fins i tot la més probable.
El suïcidi es pot prevenir, esclar. Però els que es dediquen a erosionar alegrement la posició de Merkel, la identitat europea del Regne Unit i els valors de la Il·lustració francesa amenacen de minar la cornisa que ens aguanta a tots.
