L’ànima ucraïnesa d’Europa

Aquest mes de novembre es complirà el primer aniversari de l’alçament de l’Euromaidan de Kíev. Fa gairebé un any amplis sectors de la població ucraïnesa -els joves, en particular- es van oposar a la negativa del llavors president ucraïnès, Víktor Ianukóvitx, a signar un acord d’associació amb la Unió Europea, un acord que s’havia assolit després d’anys de negociacions. En comptes d’això, l’expresident pretenia integrar el país en una unió duanera amb Rússia, cosa que hauria implicat un gir d’Ucraïna cap a l’est: amb l’adhesió a la Unió Eurasiàtica del president rus, Vladímir Putin, la possibilitat d’una eventual incorporació a la Unió Europea hauria quedat descartada.

Davant la crisi en què està sumida Ucraïna, és important no perdre de vista aquest punt de partida: es tracta de la primera revolució proeuropea del segle XXI, fruit de l’oposició a la influència russa i a la corrupció i la ineficiència postsoviètiques.

Des de llavors ha plogut molt: amb l’ocupació i la posterior annexió de Crimea, Rússia va iniciar una guerra no declarada. Després, a l’est d’Ucraïna, a la regió de Donbas, el Kremlin va prosseguir la seva ofensiva, cosa que va donar peu a una contesa que, des del punt de vista militar, sembla impossible que les autoritats de Kíev puguin guanyar.

No obstant, l’objectiu de Rússia no és pas ocupar Ucraïna militarment sinó evitar la seva estabilització política i econòmica. Ara bé, aquesta estratègia podria incloure la secessió de facto de parts considerables de l’est del país. A més, Putin farà ús de totes les eines que tingui a la seva disposició -entre elles, esclar, el subministrament energètic- per pressionar i extorquir Ucraïna al llarg d’aquest hivern.

Cal que els europeus es preparin per al que vindrà. Putin creu que el temps juga a favor seu; està convençut que, molt després que tots els seus adversaris occidentals -Obama, Cameron, Hollande i Merkel- hagin desaparegut de l’escena política, ell encara seguirà ostentant el càrrec de president.

Des del punt de vista militar, Ucraïna mai no ha tingut, i mai no tindrà, cap possibilitat d’imposar-se a l’exèrcit rus. Tanmateix, el destí del país no es decidirà només al camp de batalla, sinó també en els terrenys econòmic, jurídic, administratiu i polític. La qüestió transcendental és si Ucraïna serà capaç d’esdevenir més europea estant sotmesa a l’enorme pressió de l’agressió militar d’un veí molt més gran i fort. Ras i curt: o bé el país aconsegueix emular el gir europeu de Polònia, o tornarà a caure sota la influència russa per un període de temps prolongat.

El destí d’Ucraïna és un afer estratègic vital per a Europa, ja que la seva independència ha sigut la clau de volta de l’ordre europeu d’ençà de la Guerra Freda, així com el marc que ha possibilitat la pau al continent. La submissió d’Ucraïna per la força per part de Rússia posaria fi a aquest ordre i als principis que el sostenen: la no-violència, la inviolabilitat de les fronteres i l’autodeterminació dels pobles (i no pas els àmbits d’influència).

Aquest fet tindria unes conseqüències d’un gran abast que no afectarien només l’Europa de l’Est sinó tot el continent. Una Rússia revengista tornaria a tenir, més enllà de Kaliningrad i dels països bàltics, una extensa frontera amb la Unió Europea i buscaria acomplir un paper diferent caracteritzat per més fermesa: el d’una gran potència europea restaurada. Això suposaria un canvi fonamental cap a pitjor per a Europa. La cooperació esdevindria confrontació; la confiança, desconfiança, i la reducció d’armament, rearmament.

Si es pot retreure alguna cosa a la Unió Europea i als seus estats membres (a excepció de Polònia i els països bàltics) no és haver negociat un acord de lliure comerç amb Ucraïna, sinó no haver reparat en la seva importància per a l’ordre europeu de després de la Guerra Freda, com posa de manifest el suport insuficient que s’ha donat a la modernització del país.

Els polítics occidentals haurien d’haver-se adonat que la Revolució Taronja del 2004 a Ucraïna, que va esclatar arran de l’intent de Ianukóvitx de manipular les eleccions presidencials celebrades aquell any, era alhora una advertència i una oportunitat. En aquella ocasió estaven en joc exactament els mateixos objectius i principis pels quals es lluita actualment. La Revolució Taronja va acabar fracassant perquè els nous dirigents no van tenir la capacitat ni els incentius necessaris per posar en marxa reformes profundes de l’economia i altres àmbits de la política interior. I Occident n’és en part responsable per la seva manca d’interès.

Ara que s’acosta l’hivern, la revolució de l’Euromaidan torna a estar en la mateixa situació i, de nou, es presenta el mateix repte que fa deu anys. ¿Oferirà Occident l’ajuda generosa i enèrgica que necessita Ucraïna per esdevenir internament més europea i trencar amb la corrupció i una societat i una economia postsoviètiques governades per oligarques?

Ucraïna segueix sent un país potencialment ric i avui dia és més a prop d’Europa (i viceversa) que mai en el seu passat recent. Si aconsegueix deslliurar-se de les cadenes postsoviètiques, la seva adhesió a la Unió Europea serà un fet. A més, sembla que finalment Occident entén el que està en joc a Ucraïna: el futur de l’ordre europeu i el marc per al manteniment de la pau.

L’èxit de la revolució de l’Euromaidan dependrà de manera crucial dels ucraïnesos i de la seva capacitat de deslliurar-se de les estructures i les forces del passat, així com del suport, la generositat i la tenacitat d’Occident. Al Faust de Goethe, Mefistòfil es presenta com “una part del poder que, tot i que sempre vol el mal, de vegades crea el bé”. Al cap i a la fi, potser es podrà dir el mateix de Putin.

Copyright Project Syndicate