El 18 de febrer van començar a Viena unes negociacions sobre el programa nuclear de l’Iran d’una importància cabdal. ¿Es pot arribar a un acord de caràcter general que respecti el dret de l’Iran a disposar d’energia nuclear per a usos civils i alhora calmi els temors que suscita en la comunitat internacional la nuclearització del país?
L’acord provisional subscrit el mes de novembre passat a Ginebra reflectia l’acceptació de facto d’Occident del dret de l’Iran a produir urani de baix enriquiment de manera limitada en el marc del Tractat de No-proliferació. En virtut d’aquest acord, Occident va alliberar uns 7.000 milions de dòlars de fons iranians congelats i va suavitzar algunes sancions (en particular relatives al cru i als components per a automòbils), mentre que l’Iran pràcticament es va avenir paralitzar el seu programa nuclear. D’aquesta manera, es van posar els fonaments d’un acord durador. Ara bé, fer realitat el potencial de l’acord serà complicat.
En primer lloc i per damunt de tot, s’haurà de superar una muntanya de desconfiança mútua. Occident i Israel no es creuen que el programa nuclear iranià només servirà per a fins civils. Si fos així, ¿per què hauria invertit l’Iran milers de milions de dòlars en un programa gairebé fet a mida per a fins militars i que comprèn sistemes de llançament de llarga distància?
Els dirigents iranians, per la seva banda, segueixen tenint el convenciment que els Estats Units encara busquen un canvi de règim. Des del punt de vista de l’Iran, acceptar una conciliació dels nord-americans podria suposar que la mà estesa es convertís en un puny.
A més, cal tenir en compte que qualsevol concessió suscitaria una contestació irada al si de tots dos bàndols i podria ocasionar conflictes polítics seriosos a escala nacional. D’altra banda, encara que els dirigents de totes dues parts tinguin una voluntat sincera, ¿la mantindran els seus successors?
La falta de confiança entre l’Iran i Occident ens porta directament al segon obstacle per a la consecució d’un acord general: la verificació i el seguiment. La qüestió central en aquestes negociacions, al voltant de la qual giren tota la resta, és la capacitat de l’Iran per obtenir armes nuclears. És a dir, el temps que li caldria, en el marc de qualsevol acord amb Occident, per incomplir aquest acord i produir una arma nuclear. ¿Quanta supervisió caldrà no només per verificar el compliment dels acords sinó també per detectar qualsevol temptativa d’incomplir-los?
Les qüestions tècniques són complexes i, en aquest cas, com diu el proverbi, el diable s’amaga en els innombrables detalls. Tot i això, les perspectives d’arribar a un acord dependran de si es troba una solució a tres qüestions que tenen un abast ampli.
Qualsevol acord viable exigirà a l’Iran que renunciï a enriquir urani més enllà del nivell del 5% necessari per fer-lo servir en programes nuclears civils; que accepti restriccions relatives als volums sotmesos a enriquiment, al nombre de centrifugadores i a la tecnologia, i que es comprometi a abstenir-se de reprocessar material nuclear i a abordar el tema de les operacions al reactor d’aigua pesant d’Arak. Quant a la supervisió i el seguiment, probablement haurien d’anar més enllà del que es va acordar al protocol addicional del Tractat de No-proliferació, per passar a incloure algunes instal·lacions militars durant un període prou dilatat de temps.
La durada de l’acord tindrà una importància cabdal. Occident vol que l’aplicació d’aquest acord es prolongui tant com sigui possible, mentre que l’Iran preferiria disposar d’un marc temporal molt breu per aconseguir els seus objectius: un aixecament general i durador de les sancions internacionals i el reconeixement com a potència nuclear no militar que compleix el Tractat de No-proliferació.
Això ens porta a plantejar-nos una altra pregunta important: ¿disposa realment el president dels Estats Units, Barack Obama, d’un mandat del seu país per negociar una revocació amb caràcter general de les sancions?
Tornem a la qüestió central d’aquest procés: els temes tècnics, tot i que són importants, no deixen de ser una expressió dels conflictes polítics i les animositats subjacents, que són els factors que realment alimenten la confrontació i els que les negociacions de Viena han de desactivar els pròxims sis mesos. I el cert és que la confrontació regional i sectària que s’està produint actualment al Pròxim Orient té un efecte directe sobre les negociacions del programa nuclear iranià.
Tots els actors rellevants -fins i tot els que, com l’Aràbia Saudita i Israel, no seuen a la taula de negociacions però la presència dels quals és ben perceptible- mantenen les seves posicions inicials. Els EUA no volen que l’Iran esdevingui una potència nuclear militar o una potència regional hegemònica i, per damunt de tot, volen evitar que esclati una altra guerra al Pròxim Orient. Tanmateix, l’Iran vol convertir-se en una potència nuclear (no militar?) i donar forma a una regió en la qual està molt implicat militarment (a Síria, al Líban i a l’Iraq).
Europa comparteix la postura dels Estats Units, però és més flexible. L’Aràbia Saudita, una potència sunnita, vol impedir que l’Iran xiïta esdevingui una potència emergent o, encara pitjor, una potència nuclear militar del golf Pèrsic, i s’ha posicionat al bàndol contrari a Síria, al Líban i a l’Iraq. Israel no vol que l’Iran es converteixi en una potència nuclear militar -o fins i tot un estat quasinuclear- i està disposat a mirar d’evitar-ho mitjançant l’ús de la força.
Per assolir un acord sostenible que acceptin totes les parts (encara que sigui de mal grat), les converses han d’anar acompanyades de gestos diplomàtics encaminats a generar confiança tant a la regió com més enllà. Europa està molt versada en processos d’aquesta mena i hauria de posar la seva experiència al servei de la causa.
L’Iran ha de decidir si vol seguir la via nord-coreana, que porta a l’aïllament internacional, o bé alguna variació de la via xinesa d’integració en l’economia mundial. També ha d’entendre que la seva relació amb Israel i amb l’Aràbia Saudita afectarà les negociacions, sigui per bé o per mal.
Occident -els EUA, Europa i, més que cap altre país, Israel-, per la seva banda, haurà d’acostumar-se a la idea de conviure amb un programa nuclear civil iranià, mentre limita la capacitat del país de convertir-se en una potència nuclear emergent. Tal com mostren els exemples dispars de la Unió Soviètica i la Xina, és possible que un dia el règim iranià s’esfondri i canviï molt, probablement quan ningú no s’ho esperi. Fins llavors, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per desactivar plegats aquesta bomba nuclear de rellotgeria.
Copyright Project Syndicate
