Realisme per a Europa i Turquia

Fa temps que les relacions entre Europa i Turquia es caracteritzen per una profunda contradicció. Tot i que la cooperació en matèria de seguretat (especialment durant la Guerra Freda) i els lligams econòmics han sigut forts, els fonaments essencials de la democràcia -drets humans, llibertat de premsa, drets de les minories i un poder judicial independent per fer complir la llei- han continuat sent febles a Turquia. La història també ha dividit les dues parts, com revela la disputa sobre el reconeixement del genocidi dels armenis durant la Primera Guerra Mundial.

Després que el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) pugés al poder, amb Abdullah Gül el 2002 i més tard amb Recep Tayyip Erdogan, semblava que aquests conflictes s’havien resolt. Durant els primers anys de govern, l’AKP va voler que Turquia entrés a la Unió Europea i modernitzés l’economia. I va dur a terme reformes reals, sobretot en sectors com la judicatura, bàsiques per arribar a ser membre de la UE.

Però Erdogan sempre ha mantingut oberta una opció neootomana, que orientaria Turquia cap al Pròxim Orient i el món musulmà. Això es va evidenciar el 2007, quan la cancellera alemanya, Angela Merkel, i Nicolas Sarkozy, aleshores president de França, van tancar de facto la porta de la UE a Turquia d’una manera que va humiliar Erdogan.

Últimament, però, les tenses relacions entre Europa i Turquia han fet un gir estrany. El govern turc ha citat dues vegades l’ambaixador alemany per queixar-se per un videoclip satíric sobre Erdogan que va emetre una televisió alemanya regional, i fins i tot ha exigit que el prohibeixin.

No hi ha dubte que els hàbils i experimentats diplomàtics de Turquia entenen la relació dels alemanys amb la llibertat de premsa i d’opinió -uns valors fonamentals de la UE a la qual Turquia vol entrar-. El que falta saber és fins a quin punt aquesta visió encara és compartida pel president Erdogan.

Les relacions es podrien deteriorar encara més aquesta primavera, quan el Bundestag alemany voti una resolució que advoca per qualificar de genocidi la matança massiva d’armenis el 1915. Molt probablement, la moció serà aprovada per una gran majoria multipartidista, cosa que agreujarà les tensions amb el govern d’Erdogan.

Però, malgrat aquests conflictes recents, la UE i els seus estats membres no han de perdre de vista el fet que la col·laboració amb Turquia, que té dècades d’història, és de vital importància per a les dues parts. Ara i en el futur, Europa necessita Turquia i Turquia necessita Europa.

El preu d’aquesta col·laboració, però, no pot comportar de cap manera bandejar els principis democràtics; al contrari: Turquia necessita institucionalitzar-los urgentment en benefici de la seva pròpia modernització. Cal centrar-se a mantenir aquesta relació i reduir les tensions en la mesura que es pugui.

Tant si hi ha aliança com si no, Europa no es pot desentendre del seu entorn geopolític. Des del segleXIX, Europa ha hagut d’abordar l’anomenada “qüestió oriental”, que al principi va implicar afrontar les conseqüències de la caiguda de l’Imperi Otomà. El llegat otomà va desencadenar unes quantes guerres als Balcans, cosa que va acabar fent esclatar la Primera Guerra Mundial.

Ara, un segle després, la qüestió oriental ha tornat a Europa, i és igual de perillosa, encara que actualment no comporti cap risc de guerra al continent. Els Balcans -una zona indubtablement europea- continuaran en pau mentre es mantingui viva la creença en un futur dins de la UE. Però el Pròxim Orient i el nord de l’Àfrica estan atrapats en un buit de poder que fa aflorar crisis polítiques, disturbis civils, guerra, terrorisme i pèrdues incalculables en l’economia i el benestar de les persones.

La intervenció americana a l’Iraq, seguida de l’afebliment (real o aparent) de la seva garantia de seguretat per a la regió, ha portat a una rivalitat estratègica oberta entre la primera potència sunnita, l’Aràbia Saudita, i la primera potència xiïta, l’Iran. Turquia també està involucrada en aquest joc.

Mentrestant, la majoria dels estats àrabs són incapaços de proporcionar oportunitats i llocs de treball adequats a una població cada vegada més jove, cosa que estimula el suport a l’extremisme religiós. El conflicte entre Israel i els palestins s’ha intensificat un cop més, igual que la militància kurda. I la lluita a Síria (i fins a cert a punt a l’Iraq), que posa en qüestió les fronteres establertes per mitjà de l’acord Sykes-Picot a l’època de la Primera Guerra Mundial, desestabilitza la regió i provoca aquests fluxos aparentment inacabables de refugiats que es dirigeixen cap a Europa.

La intervenció militar de Rússia a Síria, a més, va fer aparèixer el fantasma d’un xoc militar directe amb un estat membre de l’OTAN, quan Turquia va abatre un avió de l’exèrcit rus. Si el Kremlin, que ha retirat les seves forces, decidís tornar, també tornaria el risc d’un conflicte d’aquesta mena, amb totes les seves conseqüències imprevisibles.

La versió actual de la qüestió oriental, com la variant de fa un segle, planteja riscos enormes per a la seguretat d’Europa. I podria culminar en una Turquia bandejada, distanciada i aïllada d’Europa i el Pròxim Orient, amb el seu potencial democràtic esgotat a causa de la irresoluble qüestió kurda.

Amb aquest teló de fons, sens dubte el xoc de valors continuarà definint les relacions entre Europa i Turquia. Però, com s’ha demostrat durant un segle, hi haurà molt més a la balança: els interessos de seguretat fonamentals de les dues parts.

Copyright Project Syndicate