Un any decisiu per a Europa

Deien que la crisi de l’euro ja s’havia acabat. La calma havia tornat als mercats financers entre rotundes promeses de les autoritats de la Unió Europea -sobretot del Banc Central Europeu- sobre el manteniment de la unió monetària. Però al sud d’Europa continua la depressió econòmica, i tota l’eurozona està sota els efectes d’un creixement estancat, la pressió deflacionista i un atur encara molt elevat als països en crisi.

Com calia esperar, enfront de la manifesta incapacitat de les autoritats de la UE per posar fi al malestar, molts estats membres comencen a estar tips de l’austeritat. De fet, alguns països s’enfronten a la perspectiva de turbulències polítiques. Quan arribi la tempesta, segurament esclatarà a Grècia -com ja va passar amb la crisi de l’euro-, on s’hauran de celebrar eleccions anticipades el 25 de gener perquè el Parlament no ha pogut elegir un nou president per una majoria de dos terços. El perill és que arribi al poder Syriza, un partit socialista d’extrema esquerra.

Per guanyar, Syriza haurà d’enganyar els votants sobre les opcions que té al seu abast o haurà d’insistir que renegociarà les condicions del pagament del deute que l’anomenada troica (la Comissió Europea, el BCE i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia, alhora que aplicarà mesures unilaterals si falla la renegociació. Però, sens dubte, qualsevol renegociació com a conseqüència d’una victòria de Syriza provocaria un terratrèmol polític al sud de la UE que posaria fi dràsticament a les mesures d’austeritat i revifaria plenament la crisi de l’eurozona.

No cal dir que Grècia és massa petita perquè els seus problemes representin un autèntic perill per a l’eurozona. Però els resultats electorals d’Atenes podrien atiar el pànic dels mercats financers i desencadenar així una crisi que amenaçaria d’estendre’s a Itàlia, la tercera economia de l’eurozona, i una mica més tard a França, que és la segona.

Potser hi haurà un miracle, però: podria ser que Syriza no guanyés les pròximes eleccions legislatives. Per desgràcia, però, això no faria sinó ajornar una crisi derivada de les polítiques de la UE. Al cap i a la fi, a Itàlia també hi ha indicis que apunten a una tempesta imminent que s’abraonaria no sols contra les polítiques d’austeritat sinó també, i cada vegada més, contra el mateix euro. I quan la tempesta hagi colpejat Itàlia, França podria convertir-se en la següent víctima.

El conflicte per les polítiques d’austeritat ha esdevingut explosiu en el terreny polític perquè s’està convertint en un conflicte entre Alemanya i Itàlia i, encara pitjor, entre Alemanya i França, el tàndem que durant sis dècades ha impulsat la integració europea. I tot això passa en un moment en què les forces nacionalistes antieuropees s’estan introduint al Bundestag i als Parlaments estatals alemanys -i al carrer-, cosa que redueix considerablement el marge de negociació de la cancellera Angela Merkel. En conseqüència, la batalla entre els defensors i els detractors de l’austeritat amenaça de desmembrar l’eurozona i també tota la Unió Europea.

La crisi de l’eurozona i la negativa a aplicar alguna estratègia real de creixement han contribuït -no exclusivament, però sí d’una manera significativa- al renaixement del nacionalisme dintre de la UE. La força d’aquesta tendència política es va veure clarament el maig del 2014, quan els populistes antieuropeus van obtenir bons resultats a les eleccions al Parlament de Brussel·les. I aquesta tendència no ha afluixat des d’aleshores.

En un cert sentit, és un fenomen estrany. Al cap i a la fi, és més fàcil resoldre els problemes que té o tindrà Europa dintre de la UE i en el context d’una comunitat política supranacional que no en solitari i des de l’àmbit nacional. En realitat, la xenofòbia nacionalista és especialment absurda si tenim en compte les dades demogràfiques: el que una Europa envellida necessita amb urgència són més immigrants, no menys.

També crida l’atenció el fet que a Europa ningú s’hagi escandalitzat gaire pel suport que els nous i vells nacionalistes de la UE han rebut de Rússia; per exemple, el govern de Vladímir Putin va contribuir al finançament del Front Nacional francès amb un préstec d’uns quants milions d’euros concedit a través de la banca russa. Es veu que els valors autoritaris i les opinions d’aquests nacionalistes (sumats a una forta dosi d’anti-americanisme) creen forts vincles.

Afirmar que actualment la UE està amenaçada pel nacionalisme reaccionari, tant des de dintre com des de fora, no és cap exageració, i per això la pròxima crisi de l’euro adoptarà la forma d’una crisi política. Així doncs, ¿per què els governs de Berlín, Brussel·les i les altres capitals de la UE no volen canviar unes polítiques que, indubtablement, han empitjorat una situació que ja era dolenta? Observar la UE des de fora és com veure un xoc de trens a càmera lenta; un xoc que, a més, ja s’havia anunciat a l’estació.

I després tenim el Regne Unit, que amb pas segur i aparent determinació s’acosta cada vegada més a un brexit (una sortida britànica de la UE). Aquest perill no se circumscriu al 2015, però és un component important del panorama global de crisi imminent que es viu a la UE. Tant si al final el Regne Unit se separa políticament del continent com si no, l’any que ve marcarà un punt d’inflexió per a Europa.

Copyright Project Syndicate