La guerra d’Europa a Ucraïna

La guerra fa estralls a l’est d’Europa. Ucraïna està sent víctima d’una agressió militar de Rússia i, ens agradi o no, el seu destí acabarà marcant el d’Europa, perquè la crisi actual definirà les normes i els principis segons els quals han de viure els europeus al segle XXI.

¿Europa es regirà pels principis de la llibertat, la democràcia, la llei i la inviolabilitat de les fronteres nacionals, o triomfaran el poder pel poder i la inclinació a l’ús de la força? ¿Les democràcies dirigides i les esferes d’influència s’imposaran al dret dels països, grans o petits, de decidir el seu propi futur?

Amb la fi de la Guerra Freda i la caiguda de la Unió Soviètica, la independència i la integritat territorial d’Ucraïna es van convertir ràpidament en un dels pilars de l’ordre europeu. Aquest fet estratègic és més evident ara que abans. En definitiva, la Ucraïna democràtica d’avui lluita pel futur d’Europa.

El president rus, Vladímir Putin, vol restablir un ordre internacional basat en esferes d’influència exclusives controlades per grans poders. És el sistema que predominava a l’Europa devastada per la guerra dels segles XVIII i XIX. La Unió Europea i una Ucraïna europea són obstacles en el camí cap a aquest objectiu, i per això la política actual russa pretén desestabilitzar Ucraïna de manera permanent, sobretot militarment i econòmicament. Pel seu propi interès, Europa no ha de permetre que triomfi aquesta política.

Des de la destitució del president Víktor Ianukóvitx aviat farà un any, i malgrat la guerra que assola l’est del país, Ucraïna ha aconseguit fer passos importants cap a la democràcia. Certament, des de l’inici de la revolta d’Euromaidan a Kíev el novembre del 2013, ha brotat una nova Ucraïna. Unes eleccions presidencials i parlamentàries lliures i justes han dut al poder uns líders que, mitjançant unes reformes radicals, estan decidits a fer realitat les demandes dels electors de modernitzar l’economia i d’eradicar la corrupció. Malgrat tot, l’objectiu d’estabilitzar políticament el país és lluny d’aconseguir-se. A part de les tensions dins el seu govern, el motiu principal és la nefasta situació econòmica d’Ucraïna.

Els Estats Units, la Comissió Europea i els principals estats membres de la UE coincideixen, com a mínim en principi, que Ucraïna necessita urgentment una gran ajuda econòmica per poder resistir l’agressió de Rússia. Així mateix, estan d’acord a donar suport a les grans reformes socials i econòmiques que ha d’afrontar el país.

Tot i això, a les autoritats financeres internacionals se’ls fa difícil reunir un paquet de 15.000 milions de dòlars, que és el mínim necessari perquè l’FMI alliberi els fons assignats a Ucraïna segons l’acord de drets de gir de l’any passat. A causa d’això, Kíev s’està quedant, literalment, sense diners.

Les dificultats que té la UE per traçar un compromís econòmic concret tenen l’origen en l’escassetat de mitjans econòmics. La falta d’instruments versàtils per distribuir ajuda financera als països veïns és un dels grans punts dèbils de la política exterior de la UE. No tindria cap mena de sentit que Ucraïna entrés en una crisi econòmica perquè la UE no ha sigut capaç de posar-se d’acord en la manera d’aconseguir fons per evitar-ho.

Per impedir que s’arribi a aquesta situació, cal adaptar a les necessitats d’Ucraïna un dels dos instruments de què disposa la UE per als membres que no formen part de l’eurozona: el programa d’ajuda macrofinancera a tercers països, un instrument versàtil que combina préstecs i subsidis directes, i el servei de suport a la balança de pagaments, que seria un bon complement per a un programa de l’FMI per als països de la UE. Tots dos instruments podrien estar sotmesos a unes condicions dissenyades per assegurar que els fons no es veuen afectats per la corrupció incontrolada sinó que arriben on són més necessaris. A més, aquests compromisos s’han de prendre en el context d’un acord amb el donant que prohibeixi que es faci servir aquesta ajuda per fer pagaments directes a Rússia.

Ara per ara, és més important oferir un suport econòmic adequat a Ucraïna que imposar noves sancions a Rússia, per la qual cosa a Moscou també li pot interessar una conferència de donants i que entrin diners frescos d’Europa a Ucraïna. De fet, les sancions econòmiques no tan sols empitjoren la crisi a Rússia sinó que també afecten negativament altres països europeus. En canvi, l’ajuda econòmica a Kíev indicaria clarament que la UE no tolerarà que es desestabilitzi el país i estimularia l’economia d’Ucraïna i de tota la regió.

De la mateixa manera, si la resposta occidental a l’agressió de Rússia a Ucraïna es limita efectivament a les sancions econòmiques, Putin podrà culpar més fàcilment Occident -i la seva suposada hostilitat cap a Rússia- de l’enfonsament del nivell de vida dels russos, i això li permetrà redoblar el seu nacionalisme agressiu.

En aquests moments, l’únic que cal per convertir els fons de la UE en ajuda econòmica per a Ucraïna és voluntat política. El primer pas l’hauria de fer el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que hauria d’aconseguir que els fons fluïssin amb un retard burocràtic mínim. Encara que això requereixi temps, només el fet d’iniciar el procés ja enviaria un missatge polític contundent sobre la decisió de la UE en el suport a Kíev. Només l’anunci ja ajudaria Ucraïna en les greus angúnies econòmiques que pateix.

Aquesta setmana es trobaran a la Conferència de Seguretat de Munic molts líders europeus. Haurien d’aprofitar l’avinentesa per instar Juncker a iniciar els procediments necessaris per remodelar un dels dos fons de què disposa la UE. Si a la crisi militar i política s’hi afegeix una crisi econòmica, Ucraïna quedarà devastada. I no hi ha cap motiu perquè això no es pugui evitar.

Henrik Enderlein, director del Jacques Delors Institute a Berlín, és coautor d’aquest article.

Copyright Project Syndicate