Publicitat
Publicitat

El moment de la veritat de Merkel

Durant els últims quinze dies les dues crisis a les quals Europa ha de fer front (Grècia i Ucraïna) s’han intensificat. En tots dos casos, Alemanya i la seva cancellera, Angela Merkel, eren al centre de tots els esforços per trobar una solució per la via diplomàtica. Es tracta d’un rol nou per a Alemanya, i el país encara no s’hi ha acostumat.

L’últim intent d’aturar la guerra a l’est d’Ucraïna per la via diplomàtica ha tingut una vida útil encara més breu que el primer, el setembre de l’any passat. El nou acord (que, com el primer, es va tancar a Minsk) de facto reconeixia que Ucraïna ha quedat dividida per intervencions militars. El que encara no queda clar, però, és on està traçada la línia divisòria. El president rus, Vladímir Putin, encara podria intentar apoderar-se de l’estratègic port de Mariúpol, al mar d’Azov, fet que permetria al Kremlin crear un pont terrestre entre Rússia i la península de Crimea. A més, aconseguir el control de Mariúpol mantindria obertes les opcions de conquerir el sud d’Ucraïna (incloent-hi Odessa) i ampliar així el control rus fins a Transnístria, l’enclavament il·legal de Rússia dins de Moldàvia.

Mitjançant un ús continuat de les forces militars, Putin ha aconseguit l’objectiu prioritari de la política russa: controlar l’est d’Ucraïna i desestabilitzar la resta del país. Sense cap mena de dubte, Minsk II és el pur reflex dels fets sobre el terreny.

La pregunta continua sent si no hauria sigut més intel·ligent deixar que qui dirigís les negociacions fos l’única potència que Putin es pren seriosament (és a dir, els Estats Units). Tenint en compte el desdeny de Putin per Europa, és molt probable que aquesta opció s’acabi fent realitat tard o d’hora.

Però també era important que Alemanya i França (coordinades amb la resta de la Unió Europea i els Estats Units) lideressin aquest esforç diplomàtic, malgrat els riscos que això suposava. La iniciativa de Minsk II ha posat en relleu l’escassa influència política d’Europa, però també ha confirmat la necessitat indispensable que els executius de París i Berlín actuïn conjuntament, a part d’evidenciar el canvi de rol d’Alemanya dins de la UE.

La mateixa Merkel és un reflex d’aquest canvi de rol. Gran part dels seus deu anys al poder s’han caracteritzat per ser com una nova era Biedermeier a Alemanya. El sol brillava sobre el país germànic i la seva economia, i la principal preocupació de Merkel era mantenir aquesta sensació de benestar entre els ciutadans, sense molestar-los amb qüestions polítiques. Ara, però, el nou protagonisme d’Alemanya en la política europea ha posat punt final de manera brusca a la nova era Biedermeier de Merkel. La cancellera ja no defineix les seves polítiques en termes de “petits passos”; ara es pren les amenaces estratègiques molt seriosament i s’hi enfronta de cara.

El mateix passa amb la crisi grega, en la qual Merkel (malgrat la imatge que se’n projecta al sud d’Europa) no es va posicionar amb l’ala dura del seu partit i del govern. És evident que la cancellera és molt conscient del risc incontrolable que suposaria la sortida de Grècia de l’euro (tot i que encara no queda clar si tindrà la determinació necessària per revisar les polítiques d’austeritat imposades al país hel·lè).

Sense una revisió del deute que promogui el creixement econòmic de Grècia, Europa continuarà sent perillosament fràgil, tant internament com externament. Tenint en compte l’ofensiva russa a Ucraïna, això és el pitjor que podria passar, perquè les debilitats internes i les amenaces externes estan directament relacionades.

La crisi grega també ha servit per confirmar que la crisi de l’euro no és tant una crisi financera com una crisi de sobiranies. Amb la victòria de Syriza, un partit antiausteritat, els electors grecs s’han rebel·lat contra el control extern de la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional), contra Alemanya o qualsevol altre actor. Però, si Grècia se salva de la bancarrota, serà tan sols gràcies als diners dels contribuents estrangers. I serà gairebé impossible convèncer els contribuents i els governs europeus perquè proporcionin milers de milions d’euros addicionals si Grècia no ofereix unes garanties demostrables i aplica les reformes necessàries.

El conflicte amb Grècia demostra que la unió monetària europea no funciona perquè la sobirania legitimada democràticament d’un país xoca amb la sobirania legitimada democràticament d’altres països. Els estats nació i una unió monetària no encaixen gaire bé. Ara bé, tampoc és tan difícil d’entendre que, si la sortida de Grècia es produís, l’únic beneficiat geopolíticament seria la Rússia de Putin, mentre que a Europa tothom hi sortiria perdent.

Fins ara, els riscos geopolítics han tingut molt poca presència en el debat alemany; però el fet és que aquests riscos externs tenen molt més pes que qualsevol risc polític en l’àmbit intern que es pugui produir després de sincerar-se amb la població alemanya. Els alemanys haurien de saber que Grècia seguirà sent membre de l’eurozona i que per preservar l’euro s’hauran de prendre noves mesures a favor de la integració, incloent-hi transferències i la mutualització del deute (sempre que s’estableixin les institucions adequades per fer-ho).

Aquest tipus de mesures requeriran una actitud valenta, però les alternatives (la prolongació de la crisi a l’eurozona o el retorn del sistema d’estats nació) resulten molt menys atractives. (Alemanya ha vist néixer un nou partit nacionalista de dretes, els líders del qual pretenen establir una política d’exteriors similar a la que s’aplicava abans del 1914.) Tenint en compte els dràstics canvis que s’estan produint a escala global i l’amenaça militar directa que la Rússia de Putin suposa per a Europa, aquestes alternatives deixen de ser-ho i el “problema” grec esdevé insignificant.

Merkel i el president francès, François Hollande, haurien de prendre la iniciativa una vegada més i situar l’eurozona en una base prou sòlida. Alemanya haurà de ser més flexible amb els seus pressupostos i França haurà de renunciar a una part de la seva preuada sobirania política. Altrament, l’única alternativa és quedar-se immòbil i veure com els nacionalistes de la dreta europea guanyen terreny mentre el projecte d’integració europeu, després de sis dècades d’èxit, s’acosta cada vegada més a l’abisme.

Copyright Project Syndicate

Riure, malgrat tot