Misc 09/12/2014

Per fi una política exterior alemanya

i
Joschka Fischer
4 min

La reunificació alemanya, de la qual l’any que ve es complirà el 25è aniversari, va tornar a posar al centre d’Europa una gran potència que, amb la seva ubicació, la seva capacitat econòmica i -sí- la seva història va aixecar sospites d’ambicions hegemòniques renovades. Els principals líders europeus de l’època (entre ells Giulio Andreotti, Margaret Thatcher i François Mitterrand) temien que Alemanya volgués revisar el resultat de les dues guerres mundials.

En els cercles polítics alemanys del 1990, la mera idea de fer-ho hauria semblat monstruosa i absurda. Però la fi de la partició alemanya també va suposar la fi de l’ordre mundial bipolar de la Guerra Freda, i ara que el món s’enfronta a una perillosa acumulació de tensions i crisis regionals (a Ucraïna, el Pròxim Orient i l’Extrem Orient), la manca d’un ordre nou es fa massa evident.

Fins ara, els temors a un retorn dels fantasmes de la història han sigut infundats, almenys pel que fa a Alemanya. Tot i que la crisi financera global i els seus efectes a Europa van fer d’Alemanya una potència econòmicament hegemònica de facto, aquest no és un paper que el govern hagi buscat ni del qual es complagui. L’Alemanya reunificada segueix sent una democràcia pacífica, reconeix les fronteres amb tots els seus veïns i manté vincles ferms amb l’OTAN i la Unió Europea.

Però encara que Alemanya avui no plantegi cap amenaça als seus veïns o a l’ordre europeu, no sempre ha sigut així. Durant els primers 70 anys després de la seva unificació, el 1871, Alemanya va intentar imposar (més o menys en solitari i contra França) el seu domini polític i militar a Europa. El fracàs en la Primera Guerra Mundial va portar a la radicalització amb Adolf Hitler, que va acabar en la derrota total i la partició d’Alemanya.

Alemanya Occidental, fundada el 1949, distava de ser una potència sobirana en política exterior. L’inici de la Guerra Freda va suposar la ferma integració de la jove democràcia de l’oest al Bloc Occidental, sota la tutela de les tres potències aliades: la Gran Bretanya, França i els Estats Units.

La integració amb Occident es va imposar a la unitat alemanya. La idea de neutralitat a canvi de reunificació no comptava amb suport majoritari a la República Federal, i certament no tenia el de les potències aliades. Però l’èxit de la integració amb Occident pressuposava la reconciliació amb França, vella enemiga i veïna.

Alemanya també havia de superar la catàstrofe moral del nazisme. La principal preocupació alemanya en matèria de política exterior era recuperar el respecte de la comunitat internacional i, en última instància, deixar oberta la possibilitat d’una posterior reunificació. Aquests objectius van ser la base del suport de la República Federal a la integració europea, la seva actitud cap al Bloc Oriental (l’ostpolitik ) i la reconciliació amb els antics enemics i amb les víctimes del nazisme, en particular els jueus.

Amb l’arribada de la reunificació, el 3 d’octubre del 1990, Alemanya va recuperar la plena sobirania, i porta des de llavors intentant aprendre a utilitzar-la.

La principal potència d’Europa ja no podia reclamar un paper especial dins de l’OTAN i al mateix temps abstenir-se de participar en qualsevol operació militar fora del seu territori. Això podia crear un buit estratègic en el cor d’Europa i suscitar dubtes sobre si el país estava buscant altra vegada un camí propi, aquest cop entre l’est i l’oest. De manera que Alemanya va haver de trobar una sortida que fos compatible tant amb el pacifisme d’una gran majoria d’alemanys com amb les necessitats militars de l’OTAN.

La fragilitat dels fonaments de la política exterior alemanya va quedar al descobert després de la crisi financera del 2008. Tot i que els principals partits democràtics van acordar després del 1990 que la continuïtat i la previsibilitat d’aquesta política eren essencials, va ser Alemanya qui es va oposar a una resposta europea a la crisi i qui va insistir que s’adoptessin solucions nacionals, coordinades per la Unió Europea.

Ser l’economia més forta d’Europa ha obligat Alemanya a liderar, però l’únic que ha sabut fer ha sigut imposar a la resta d’Europa les lliçons de la seva pròpia experiència, en particular la seva preocupació per l’estabilitat de preus, que es remet a la hiperinflació d’entreguerres. El govern alemany segueix confonent les receptes reeixides de la República Federal amb les necessitats, molt diferents, de la potència líder d’una economia continental. Per això la Unió Europea ha estat en una crisi permanent amb estancament econòmic i alts nivells d’atur.

Però això està començant a canviar, perquè a l’est d’Europa Rússia està tornant al militarisme. De sobte, la seguretat del territori alemany està en joc altra vegada. Les polítiques del president rus Vladímir Putin són una amenaça directa als principis fonamentals de la Unió Europea, que han definit la política exterior d’Alemanya durant dècades.

No és coincidència que un dels objectius centrals de Putin sigui desacoblar Alemanya d’Occident (o, almenys, neutralitzar-la). Però la cancellera alemanya, Angela Merkel, ha canviat notablement en aquest sentit. Encara que segueix disposada a conversar amb el Kremlin, ha donat mostres d’un compromís indestructible amb la unitat d’Occident.

Així va quedar de manifest en un discurs que va pronunciar fa poc a Sydney, en el qual, abandonant la “política de petits passos” per la qual s’havia guiat des de la crisi de l’euro el 2008, Merkel va denunciar clarament que Putin planteja una amenaça per a Europa, perquè l’amenaça no es limita a Ucraïna.

Va ser un discurs notable que deixa oberta l’esperança que, confrontada amb les crisis actuals de la Unió Europea i l’est d’Europa, Alemanya finalment està trobant el seu lloc en matèria de política exterior.

Copyright Project Syndicate

stats