Probablement la Unió Europea mai s'havia trobat amb un cas semblant: el govern del president ucraïnès, Víktor Ianukóvitx, va fer veure que negociava un acord d'associació només per fer-se enrere en l'últim moment. Els líders de la UE es van sentir enganyats i a Moscou l'ambient va ser de celebració.
Com sabem ara, el que Ianukóvitx realment pretenia amb aquelles negociacions amb la UE era fer pujar el preu que Rússia hauria de pagar per mantenir Ucraïna en la seva òrbita estratègica. Tan sols uns dies després, Ianukóvitx i el president rus, Vladímir Putin, anunciaven un préstec de Rússia per valor de 15.000 milions de dòlars, una reducció dels preus del gas natural i diversos acords comercials.
Des del punt de vista de Ianukóvitx, aquest acord tenia sentit en el curt termini: l'acord en la qüestió del gas ajudava Ucraïna a sobreviure a l'hivern, el préstec l'ajudava a no incórrer en un impagament del seu deute, i el mercat rus -del qual l'economia ucraïnesa depèn- seguia obert. A mitjà termini, però, que Ucraïna rebutgi la UE i abraci Rússia suposa que el país s'enfronta al risc de perdre la seva independència, una independència que, no ho oblidem, és un dels fonaments de l'ordre europeu posterior a la caiguda de l'URSS.
Ucraïna és un país dividit. Les seves regions oriental i meridional -especialment la de Crimea- volen tornar a formar part de Rússia, mentre que les de l'oest i del nord insisteixen a avançar cap a Europa. En el futur immediat, aquest conflicte intern només podria resoldre's amb molta violència, com semblen indicar les massives protestes en curs a Kíev. Però ningú amb un mínim de sensatesa pot desitjar-ho. Ucraïna necessita una solució pacífica i democràtica que només es trobarà dins de l' statu quo.
Ianukóvitx sempre havia estat aliat del Kremlin. De fet, la seva elecció el 2010 va marcar la fi de la Revolució Taronja, el moviment proeuropeu que havia impedit que Ianukóvitx robés les eleccions presidencials del 2004 i mantingués Ucraïna sota l'ègida russa. Llavors, ¿com és que la UE va pressionar-lo perquè signés un acord d'associació, si no era capaç d'oferir a Ucraïna res comparable al que podia oferir-li Rússia?
La resposta està en la relació entre Europa i Rússia. Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia no només va perdre el seu estatus de potència mundial. També va veure's obligada a endarrerir la seva frontera occidental, una frontera que des de Pere el Gran havia anat guanyant terreny, en última instància fins a Elba i Turíngia. Quan Putin va succeir Borís Ieltsin com a president de la Federació Russa, va marcar-se tres objectius estratègics que encara persegueix: la fi de l'estratègia de submissió a Occident practicada per la Rússia postsoviètica; el restabliment de la sobirania sobre la majoria de Repúbliques exsoviètiques, o almenys d'una influència que li permetés aturar l'expansió de l'OTAN cap a l'est, i la recuperació gradual de l'estatus de Rússia com a potència mundial.
Qui havia de dur a terme aquests objectius no era l'Exèrcit Vermell, sinó el potencial econòmic de Rússia, a través d'una estratègia de política energètica avalada per les grans reserves de petroli i gas de què disposa. Però llavors s'hauria d'exercir un control més sever sobre aquests recursos. També caldria establir noves rutes d'exportació a Europa que rodegessin Ucraïna: d'aquesta manera, Europa ja no es veuria afectada per possibles talls en la distribució de gas i, per tant, Ucraïna seria més vulnerable a possibles xantatges. L'objectiu definitiu seria recuperar el control rus sobre la xarxa de distribució ucraïnesa. Arribats a aquest punt, Ucraïna se sentiria coaccionada per unir-se a la Unió Eurasiàtica de Putin, una alternativa a la UE que té com a finalitat mantenir les antigues Repúbliques soviètiques dins l'espai d'influència de Rússia.
A banda d'utilitzar els gasoductes del nord i del sud d'Europa per apartar Ucraïna de les exportacions energètiques de Rússia a Europa, el Kremlin també ha aconseguit bloquejar l'accés dels països europeus al mar Caspi i a l'Àsia Central, territoris rics en hidrocarburs. A la pràctica, l'única manera que països com l'Azerbaidjan, el Turkmenistan i el Kazakhstan tenen per exportar la seva producció a Occident és a través del sistema de canalització rus. L'única excepció, l'oleoducte de distribució que passa per Bakú-Tbilissi-Ceyhan (BTC) des de l'Azerbaidjan fins a Turquia, va ser una iniciativa impulsada pels Estats Units; Europa no ha estat capaç de fer res semblant.
Res d'això no escapa als governs d'Occident, més aviat al contrari: l'objectiu últim de Putin (assolir un nou ordre polític a Europa, una versió revisada de la situació estratègica assolida després de la Guerra Freda) és més que evident, perquè Rússia està cada vegada més a prop de fer-lo realitat. Tot i això, ni la UE ni els Estats Units han mostrat cap interès o no han estat capaços (fins ara) de formular una resposta prou contundent.
En teoria, la proposta de la UE a Ucraïna havia de representar aquesta alternativa sòlida. Europa s'hi va jugar molt, aleshores, perquè si d'una manera o altra Ucraïna acaba perdent la seva independència, la seguretat europea estarà en risc (un risc que es viu a Polònia i els estats bàltics més intensament que a cap altre lloc). Amb la negativa de Ianukóvitx a associar-se amb els països comunitaris, Europa ha perdut l'aposta.
Tampoc es pot culpar Putin per servir els interessos de Rússia, sigui quina sigui la interpretació que en faci. La culpa per la decisió final en l'afer amb Ucraïna recau totalment sobre els líders europeus, que han defensat els interessos europeus molt malament. Els grans gestos i declaracions es queden al paper i denoten certa negligència a l'hora de defensar els propis interessos, i això no ajudarà a millorar les relacions amb Rússia.
I no només en el cas d'Ucraïna. A finals del 2013, la diplomàcia russa pot mirar enrere i sentir-se satisfeta pels èxits assolits: Síria, un acord nuclear provisional amb l'Iran i, ara, el no d'Ucraïna a la Unió Europea. Resulta crucial que els líders europeus detectin les relacions entre aquests fets i n'entenguin les conseqüències. Però la realitat mateixa ja és prou motiu de preocupació.
Copyright Project Syndicate
