Una unió de debò o un mercat comú?

El que està en joc en l’imminent referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea és la naturalesa mateixa de la UE. El Regne Unit vol un tipus d’Europa diferent de la representada actualment per aquesta institució. Prefereix una Europa que només sigui un mercat comú. Tot i que la Gran Bretanya va optar fa molt de temps per mantenir-se fora de l’euro i de moltes altres coses (i, per tant, no té cap mena d’obligació de participar en el procés per aprofundir la unió política d’Europa), aquesta és l’essència ideològica de la polèmica.

És un tema que transcendeix el debat del Regne Unit sobre el Brexit. La influència cada vegada més gran de les forces euroescèptiques en molts estats membres de la UE ha posat sobre la taula aquest mateix tema al continent, on molts creuen que l’objectiu d’una unió política podria representar una càrrega massa feixuga per als ciutadans dels estats membres, per la qual cosa s’hauria d’abandonar.

Igual que els britànics, molts europeus del continent es pregunten si de debò fa falta una normativa de caràcter transnacional a càrrec d’institucions radicades a Brussel·les o una unió política. No n’hi hauria prou amb una associació informal d’estats nació sobirans que compartissin, en el terreny econòmic, el nucli dur d’un mercat comú continental (és a dir, el model britànic)? Per què hem de carregar amb uns mecanismes d’integració tan complicats —l’acord de Schengen, la unió monetària i la normativa de la UE— que al final no funcionen bé i no fan sinó debilitar la competitivitat global dels estats membres?

Si ens fixem en la història europea de la postguerra, veiem clarament que aquest debat ha estat present entre nosaltres gairebé des del principi. Als anys 50 i 60, la prioritat del Regne Unit encara era la Commonwealth. El procés d’integració europea —destinat a superar l’enemistat franco-alemanya i conciliar el potencial industrial de l’Alemanya Occidental amb l’estabilitat europea (i, d’aquesta manera, evitar, sota la protecció militar dels Estats Units i de l’OTAN, la possibilitat d’una nova guerra a Europa)— ocupava un lloc molt marginal entre les preocupacions dels britànics.

Després de la fundació, el 1957, de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) gràcies al Tractat de Roma, es va crear uns anys més tard l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC), dirigida pels britànics. L’AELC, els objectius de la qual eren una senzilla unió duanera i un mercat comú, es va dissenyar des d’un bon començament per competir amb la CEE, sobretot al nord d’Europa i als països neutrals. Però mai va arribar a arrelar de debò.

El motiu pel qual l’Associació Europea de Lliure Comerç no va tirar endavant és força instructiu: només es basava en interessos econòmics i al darrere no hi havia cap més idea. L’AELC no tenia ànima, i aquesta carència la incapacitava per competir amb la incipient Unió Europea.

No cal dir que els interessos econòmics han tingut un paper primordial en els avenços de la UE, però la idea d’unir Europa anava clarament més enllà d’una simple unificació econòmica. Es buscava —i encara es busca— superar la fragmentació europea per mitjà d’un procés d’integració que comencés per l’economia i culminés amb la integració política. Winston Churchill ja n’era conscient, com es pot veure en el discurs que va pronunciar el 1946 a Zuric —i que encara val la pena llegir avui— què demanava uns “Estats Units d’Europa”.

La UE és el principal projecte històric d’Europa. Ha intentat —fins ara amb èxit— aprendre la lliçó de segles de guerres aparentment interminables, i construir un nou sistema paneuropeu d’estats basat no tan sols en un equilibri de poders, sinó també en la superació de les rivalitats nacionals mitjançant la institucionalització d’interessos comuns i valors compartits. La UE ha aconseguit grans coses, i això no s’hauria d’oblidar enmig de les actuals crisis.

L’error britànic és suposar que un dels objectius, un mercat comú per a Europa, es pot aconseguir sense l’altre: una integració política més gran a llarg termini. Perquè un mercat comú funcioni bé cal una delegació considerable de la sobirania, així com una àmplia normativa europea. De fet, la UE correrà un risc si ignora els estats nació o les institucions i polítiques comunes, que són —tant els uns com els altres- les seves pedres angulars.

Des del començament la UE s’ha caracteritzat per una dualitat: és una confederació però alhora té elements i institucions federals molt potents. Qui discuteixi aquesta dualitat posarà en qüestió tot el sistema, sobretot tenint en compte que l’actual statu quo de la UE no és gens propens a afavorir una estabilitat duradora. Aquesta estabilitat només s’aconseguirà quan la UE faci el pas endavant decisiu cap a una genuïna federació.

Per aquest motiu, la majoria d’estats membres de la UE no han de renunciar mai a l’objectiu d’una “unió cada vegada més estreta”. El Regne Unit no el comparteix, ni té l’obligació de compartir-lo. Però el futur de la UE depèn de la voluntat d’aconseguir-lo. Tota la resta només és qüestió d’acords pragmàtics, per als quals hi ha un ampli marge de maniobra.

Copyright Project Syndicate