Conspiració, rebel·lió i 'Ocean's Fourteen'

Els fets del 20 de setembre poden constituir un delicte de coaccions i de desordres públics i danys

Suposem que catorze lladres professionals (per això la referència a una pel·lícula –fictícia– de la sèrie sobre Danny Ocean) decideixen robar algunes obres d’art d’un museu important. Es reuneixen amb aquesta finalitat i duen a terme multitud d’actes preparatoris: aconsegueixen fraudulentament els plànols del museu, els torns dels encarregats de la seguretat, els mecanismes d’alarma, etc. I, esclar, cometen determinats delictes de furt. És més, proven d’anul·lar alguns dels circuits d’alarma, per saber quant de temps necessita el museu per restaurar-los, i tenen èxit en el seu propòsit. També cometen alguns delictes de danys i subornen alguns dels vigilants del museu. Però, després de totes les anàlisis, arriben a la conclusió que no reuneixen les condicions per cometre el robatori que estaven planejant i decideixen no executar-lo. Doncs bé, suposem que la policia obté les gravacions de totes les seves reunions i pot provar els delictes de furt, dany i suborn comesos. S’obre la instrucció i el jutge encarregat decideix processar-los per tots aquests delictes i, també, pel delicte de conspiració per al robatori del museu o, encara més, per temptativa de robatori. 

Perquè hi hagi conspiració cal comptar amb "dues o més persones (que) es concerten per a l'execució d'un delicte i resolen executar-lo"

Crec que la posició de la doctrina penal més autoritzada seria que l’instructor comet un error greu quan qualifica el comportament dels lladres. Els lladres poden ser processats pels delictes consumats mentre elaboraven el seu pla, pels seus altres actes preparatoris –per reprovables que ens semblin des del punt de vista moral– no són punibles. I no ho són perquè el nostre Codi Penal (art. 17.1), de manera molt raonable, estableix que perquè hi hagi conspiració cal comptar amb "dues o més persones (que) es concerten per a l'execució d'un delicte i resolen executar-lo". En el cas fictici d’'Ocean's Fourteen', tenim catorze lladres que es concerten per a l’execució d’un delicte però resolen no executar-lo. 

En la meva opinió, una cosa similar, anàloga, ocorre amb la interlocutòria de processament del 21 de març del jutge Llarena. La interlocutòria exposa, de manera molt raonada, que alguns membres de l’anterior govern de la Generalitat, alguns càrrecs polítics importants de la coalició Junts pel Sí i també els presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural van planejar declarar la independència de Catalunya i van imaginar escenaris en els quals tal declaració hagués d’anar acompanyada per "actuar violentament" (aquesta és l’expressió de la resolució judicial). I, a partir d’aquesta constatació, assumeix que els fets del 20 de setembre de l’any passat davant de la conselleria d’Economia o la decisió del president i el conseller de l’Interior de tirar endavant el referèndum de l’1 d’octubre malgrat conèixer que podia actuar-se violentament, com que estan vinculats amb el pla de declarar la independència, constitueixen un "alçament públic i violent" amb aquest objectiu i, per tant, constitueixen el delicte de rebel·lió de l'art. 472 del Codi Penal. Però això és òbviament fals. Els fets del 20 de setembre pretenien dificultar la tasca de la policia judicial i de la funcionària judicial en el seu escorcoll de la conselleria, i això és constitutiu, sembla clar, d’un delicte de coaccions i, segurament, de desordres públics i danys. Nogensmenys, no és un delicte de rebel·lió perquè no pretenien amb aquests actes la proclamació de la independència. És cert que mentre que el delicte de robatori és de resultat, el de rebel·lió és, com diuen els penalistes, de mera activitat –no cal, com en el primer cas, obtenir el que es pretén per cometre el delicte–, però el tipus requereix la connexió causal entre l’actuació violenta i la proclamació de la independència. I aquesta connexió no hi és. 

La decisió de tirar endavant el referèndum de l’1 d’octubre, malgrat saber que podrien produir-se lesions i danys, pot tal vegada atribuir aquests delictes com a inductors o cooperadors necessaris a les autoritats que, podent evitar-los, no ho van fer; però tampoc aquests actes pretenien altra cosa que fer possible dipositar les paperetes a les urnes, i no eren actes per proclamar la independència. 

Els actes de violència, si n'hi va haver, mai no van tenir una connexió causal amb la declaració d’independència

Òbviament els processats per la interlocutòria del jutge Llarena poden ser acusats d’altres delictes: desobediència, prevaricació, malversació de cabals públics, delictes inclosos a la interlocutòria. Però no poden ser processats pel delicte de rebel·lió perquè els actes de violència, si n'hi va haver, mai no van tenir una connexió causal amb la declaració d’independència. 

Més encara, quan el dia 27 d’octubre el Parlament va declarar formalment la independència, els actes de les autoritats catalanes van ser clarament una expressió de la seva decisió de no connectar-los amb cap actuació violenta. Aquest acte no va ser seguit per cap de les actuacions que podien esperar-se. Seria diferent si una vegada declarada, o poc abans, els responsables del govern s’haguessin atrinxerat als edificis del govern de la Generalitat i haguessin cridat els ciutadans a ocupar els carrers per defensar-los. No obstant, i per fortuna, això no va passar. Els actes preparatoris que van existir no van estar mai connectats amb una activitat qualificable d'"alçament públic i violent per declarar la independència", ni tan sols com una conspiració per dur-la a terme; la veritat és que ningú no va resoldre mai dur a terme cap "alçament públic i violent". 

Serveixi el que he exposat per discrepar, profundament i respectuosament, de la interlocutòria del jutge Llarena. Serveixi també per comprovar, una vegada més, els mals que produeix la tossuderia del govern de Madrid en tractar de resoldre el problema català només amb el dret, ignorant la política; i la irresponsabilitat de l’anterior govern de la Generalitat, usant la política al marge del dret. I, em temo, si el dret sense la política és buit, la política sense el dret és cega. Al final, el procés acaba amb un grup de cecs engolits pel buit.