24/05/2011

Fer un pensament

3 min

No vivim els millors moments per als partits progressistes, enlloc. Una onada conservadora ho amara tot i la xenofòbia, la por, la ignorància, la incultura, permeten el creixement de PxC i l'èxit del PP a Badalona. I aquest també a tot Catalunya, com a expressió de l'espanyolisme viu en una part de la societat. El país batega a una intensitat baixa i la duresa de la crisi no deixa marge per a la il·lusió. Manen la insatisfacció, l'absència d'horitzons i la manca d'energies mobilitzadores. No hi ha oposició i sovint fa tot l'efecte que tampoc no hi ha govern.

El descrèdit de la política, en tants casos injust, la banalització professional d'alguns mitjans de comunicació idiotitzadors de la societat, el prejudici que la democràcia no millora la quotidianitat de la gent, fan augmentar el nombre de vots en blanc i nuls i el de ciutadans que no han trobat motius per fer confiança a ningú: el 45%. El suport a opcions com la CUP expressa també el desencís amb les forces convencionals.

CiU ha guanyat clarament i té més poder que ningú en la nostra història recent, amb una dinàmica a l'alça que arribarà fins a les properes espanyoles, per molts motius, sobretot per la imatge de força unida, en públic, seriosa i capaç d'inspirar seguretat en temps incerts. ICV té un electorat fidel i uns objectius identificables que manté sense gaires problemes.

Els dos partits que han tingut una rebolcada electoral de dimensions colossals són el PSC i ERC. L'article de la ministra espanyola de Defensa en què avalava la sentència contra l'Estatut, la incomoditat del partit davant la manifestació del 10-J, la manca total i absoluta de capacitat, marge i voluntat de maniobra al Congrés de Diputats en relació als fons de competitivitat, apareixent com un cadellet del ramat del PSOE, incapaç de trescar pel seu compte per les pastures catalanes, tot això i més han fet retrocedir el PSC a la seva imatge més sucursalista. Tota la inversió nacional, feta des de la Generalitat en set anys, ha saltat pels aires i ha aparegut només com una variant dialectal de l'idioma únic del PSOE. I s'ha tornat a regalar el país a CiU, servit amb safata d'or.

A ERC, amb els líders actuals com a candidats, els darrers tres anys s'han perdut 540.000 vots. A les municipals, la caiguda lliure ha accelerat el ritme. Més preocupats per les guerres internes que per fer un partit responsable i de govern, algú hi ha confós tenir el control orgànic del partit amb tenir també el suport de l'electorat. Set anys enrere hi havia una identitat pròpia que el feia un partit atractiu, innovador, fresc, il·lusionador, obert, plural, diferent, amb complicitats. I un lideratge ideològic clar, dins i fora. I un projecte polític identificable: l'esquerra independentista, moderna, seriosa, possible. I una credibilitat social que anava més enllà de les sigles. Avui no hi ha res de tot això. Ni lideratge, ni projecte, ni identitat, ni credibilitat. Si abans les sigles hi ajudaven, ara han fet més nosa que servei. I des de la Grècia clàssica ja és sabut que no hi ha vents favorables per a qui no sap on va.

A Catalunya, al País Valencià i a les Balears, algun dia les esquerres i els grups polítics nacionals veuran que, per separat, mai no hi tindran l'hegemonia. Hi ha d'haver espai per a una esquerra nacional responsable, creïble, preparada, moderna i amb vocació de majories i no pas marginal o antigovernamental, que vulgui un estat per a Catalunya, per entendre'ns amb qui vulgui entendre's amb nosaltres. Al PSC, a ERC, a casa, sobretot a casa, però també a CPC, entre les files d'ICV i també de CDC, algú ha de fer un pensament, I ser valent, coherent i tenir visió històrica i mirada llarga. L'esquerra catalana no pot continuar badant. El sobiranisme no serà mai majoritari si no és també atractiu, útil i il·lusionador. El país ho necessita. I per què no intentar-ho ja a les eleccions a Madrid, amb un gran reagrupament catalanista i de progrés, superador de la dinàmica tradicional de sigles i amb il·lusió mobilitzadora?

stats