Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

El retorn del poder legislatiu (I). Montesquieu ressuscitat

És obvi que estem en una època de grans canvis, molt especialment en l’àmbit de la política. Els canvis creen noves situacions i noves relacions de poder, que a la vegada imposen noves formes de governar. No està clar que tots els actors polítics hagin assumit la magnitud del canvi i les seves diverses manifestacions, de manera que corren el perill de continuar actuant com sempre però, en canvi, no assolir els resultats de sempre.

Un element que està canviant profundament és el de l’equilibri de poders entre el legislatiu i l’executiu. En el règim de la Transició, la clàssica distinció de poders formulada per Montesquieu va deixar pas a una fórmula substancialment diferent: a) un poder legislatiu/executiu format pel binomi govern-majoria parlamentària i b) un contrapoder, en clar desavantatge, format per l’oposició. De fet, s’atribueix a Alfonso Guerra, tal vegada un dels polítics més paradigmàtics de la Transició, la sentència de “Montesquieu ha muerto”.

En aquesta particular divisió de poders, el Govern controla clarament les cambres legislatives que, de fet, esdevenen uns simples ratificadors de la direcció política adoptada per l’executiu. El Congrés continua estant formalment per damunt del Govern, aprovant la investidura. Però un cop concedida aquesta investidura, les tornes canvien i passa a ser el Govern el qui controla les Corts. Els ministres i consellers poden fer i desfer sense por que els parlaments els esmenin la plana. També s’atribueix a l’inefable Guerra aquella altra frase d'“el que se mueva no sale en la foto”, símbol del control dels aparells dels partits sobre tots els càrrecs públics que en depenen.

Quins són els ressorts que fan possible aquesta perversió del sistema? Al meu entendre, dos: la falta de democràcia interna dins dels partits i l’obstinat bipartidisme de l’arc parlamentari. Està clar que el fet que els diputats deguin el càrrec a l’aparell del partit els fa ostatges de la direcció. Atès que el polític que assoleix la direcció del Govern està també al capdavant del partit que li dóna suport parlamentari, aquest darrer es converteix en el “líder únic” que tant dirigeix el Govern com la majoria en el Congrés.

Però aquest esquema, per si sol, pot esquerdar-se per l’impuls de polítics carismàtics que, dins del partit de la majoria, vulguin dissentir de la direcció imposada pel “líder únic”. Però aquesta possibilitat ha quedat sempre anul·lada per l’altre ressort esmentat: el del bipartidisme; qualsevol possibilitat de dissens dins de la majoria parlamentària queda condemnada al fracàs a causa de la impossibilitat d’articular una majoria alternativa sense caure en braços de la indesitjable oposició. D’aquesta manera, les opcions dels dissidents queden reduïdes a dos: esdevenir un odiós trànsfuga o renunciar a l’acta de diputat. Totes dues molt poc estimulants.

L’estructura de poder tot just descrita ha funcionat fins ara tant en l'àmbit estatal com en l'àmbit balear. Ara bé, arran de les darreres eleccions del 24 de maig les premisses de la distribució de poder entre legislatiu i executiu a les nostres illes han canviat radicalment. En l’actual Parlament balear hi ha molts diputats, especialment dins de la majoria, que no deuen el seu escó a un aparell que els ha digitat. I, d’altra banda, la fragmentació de l’arc parlamentari (s’ha passat de 3 a 7 grups) obre la possibilitat de majories alternatives diverses per a posicionaments puntuals.

En l’article de demà 'Moure’s i sortir a la foto' analitzaré els escenaris concrets que aquestes noves circumstàncies obren al Parlament de les Illes Balears.