Universitats catalanes: realitat i ambició

A més del medaller olímpic, a mitjan agost es va publicar l’edició del 2016 de l’Academic Ranking of World Universities (ARWU), el rànquing universitari internacional més reconegut i més antic. Els rànquings classifiquen les universitats segons diversos criteris, com ara resultats científics, aspectes docents i reputació. Serveixen perquè els estudiants de tot el món sàpiguen quines són les universitats on val més la pena anar. L’ARWU té en compte els resultats científics de cada universitat, com ara publicacions, investigadors altament citats i premis Nobel guanyats pels professors o pels exalumnes, i fa cada any una llista de les 500 millors universitats del món, les anomenades world-class universities.

Aquest any i per primer cop hi ha cinc universitats catalanes entre les 500 millors del món. Són la UB, la UAB, la UPC, la UPF i la URV. Així doncs, el nostre país concentra l’1% de les millors universitats del planeta, que és deu vegades el que li tocaria per la població que té (som el 0,1% de la població mundial). Ens podem comparar amb estats com Àustria, Dinamarca, Finlàndia o Israel, que tenen una població semblant a la de Catalunya i també cinc universitats entre les 500 millors. D’altra banda, Espanya sense Catalunya (amb una població 5,5 vegades la nostra) només té set universitats entre les 500 millors (1,4 vegades les que hi té Catalunya). A més, la universitat més ben situada de l’Estat és catalana, la UB.

Les nostres universitats han millorat posicions imparablement des de principis de segle, tot i les retallades: en la primera edició de l’ARWU (2003) Catalunya tan sols tenia dues universitats entre les 500 millors, i el 2015 ja n’hi tenia quatre. En altres rànquings universitaris (com el Times Higher Education o el QS) o de centres de recerca, l’evolució del nostre sistema científic és del tot anàloga.

Com a contrapunt, val a dir que no tenim cap universitat entre les 150 primeres del rànquing ARWU, tot i que la nostra universitat més ben situada és entre les 200 millors des del 2003. Àustria tampoc no té actualment cap universitat entre les 150 millors (el 2003 en tenia una entre les 100 primeres), però Dinamarca, Finlàndia i Israel n’hi tenen, respectivament, dues, una i tres. També és cert que, dins la lliga de les world-class universities, les diferències de recursos i d’història són abismals: per exemple, Harvard (número u en tots els rànquings) té 380 anys d’història i un pressupost anual de 4.500 milions de dòlars, mentre que la UPF i la URV tenen 25 anys d’història i poc més de 100 milions anuals cadascuna.

En resum, tal com cantava La Trinca, “no cal gastar complexos, però cal tenir reflexos”. Afortunadament i malgrat els tics que alguns encara arrosseguen, ja ha passat l’època de sentir-nos acomplexats davant dels acadèmics del nord d’Europa: juguem a la mateixa lliga i podem parlar-hi de tu a tu. Certament, encara no tenim premis Nobel com Alemanya, França o el Regne Unit, però és que els premis Nobel no es donen per la feina que es fa ara sinó per la que es va fer fa 20 o 30 anys, i en aquella època nosaltres estàvem molt més verds. A més, ceteris paribus, un país més poblat té més possibilitats d’aconseguir un Nobel, igual que és més probable que obtingui una medalla olímpica. La realitat és que, per milió d’habitants, Catalunya té ara més world-class universities que França, Alemanya, el Regne Unit o els Estats Units.

Quina ha de ser la nostra ambició? Seria desitjable situar tantes universitats catalanes com puguem entre les 100 primeres del món. Això suposaria un gran salt qualitatiu i permetria atreure encara més talent internacional, cosa que potenciaria decisivament la nostra economia del coneixement i faria més sostenible el nostre estat del benestar. Per assolir aquesta fita calen, òbviament, més recursos, però també cal triar el millor personal acadèmic. Amb aquesta finalitat la Generalitat, en col·laboració amb les set universitats públiques catalanes, impulsa des del 2003 el Pla Serra Húnter (PSH), orientat a promoure la contractació de professorat de vàlua contrastada i amb mèrits homologables als estàndards internacionals. En descric breument el funcionament actual.

Les universitats tenen incentius per participar en el PSH, però no hi estan obligades, amb la qual cosa es respecta la seva autonomia. Oferir una plaça Serra Húnter comporta per a la universitat acceptar tres condicions de contorn a canvi de finançament. Primer, tot i respondre a les necessitats de la universitat, el perfil de la plaça ha de ser prou obert perquè el puguin satisfer altres candidats més enllà dels possibles candidats locals. Segon, la plaça és anunciada internacionalment per atreure els candidats més bons que es puguin trobar. I tercer, els tribunals consten de membres catalans i internacionals de prestigi proposats de manera paritària entre la universitat convocant i el PSH; això n’augmenta la independència i la diversitat.

En el moment que Catalunya sigui un estat sobirà, tindrà totes les eines i els recursos que tenen els estats amb els quals ens comparem. Si ara ja igualem Àustria, podríem assolir el nivell de Dinamarca, Suècia o Israel, amb els ulls posats en Suïssa, que és el líder continental i té la nostra mida.