El dret a l’oblit

Recentment un ciutadà ha aconseguit que el Tribunal Europeu de Justícia obligui Google a esborrar dels resultats de les seves cerques els enllaços a una certa informació de fa anys relativa a aquest ciutadà. Els mitjans de comunicació han saludat aquesta sentència com la consagració del dret a l’oblit a internet.

La societat de la informació descansa en una capacitat enorme d’emmagatzemar dades. Contínuament, muntanyes d’informació sobre tot i sobre tothom són guardades en centres de processament de dades. Aquesta capacitat perfecta, barata i omnímoda de recordar es pot veure com un avantatge (una extensió de la nostra memòria personal) quan nosaltres la fem servir. Ara bé, fa menys gràcia quan serveix perquè d’altres recordin coses sobre nosaltres que preferiríem que s’oblidessin (fotografies compromeses en una festa, sancions rebudes, etc.). Una memòria perfecta pot no ser bona ni tan sols per a qui recorda: per exemple, recordar massa bé tota la vida els greuges rebuts pot ser un obstacle per ser feliços. Per tot plegat, el dret d’un individu que certes informacions sobre ell siguin oblidades es veu cada cop més com una part del seu dret fonamental a la privadesa. En aquest sentit, la nova directiva de protecció de dades que prepara la Comissió Europea recull el dret a l’oblit, malgrat les pressions de les empreses d’internet que han estat denunciades al manifest www.dataprotectioneu.eu, signat per més de 100 acadèmics europeus i disponible en català.

Ara bé, com fer realitat tècnicament el dret a l’oblit? La solució de fer suprimir a Google els enllaços a la informació no resol del tot el problema. És veritat que Google té el quasi monopoli dels cercadors, i si no indexa una informació costa més de trobar-la. Tot i així, l’oblit real seria que aquesta informació desaparegués del web. En el cas del ciutadà que ha guanyat el plet contra Google, la informació que vol fer oblidar continuarà existint en una hemeroteca accessible via web. D’altra banda, si algú volgués perjudicar aquest ciutadà, podria copiar fàcilment aquesta informació (potser amb lleugers canvis de contingut o de format) en una altra pàgina web, que per defecte sí que seria enllaçada per Google. Pretendre que Google o un altre cercador siguin capaços de determinar automàticament i sense errors si una certa informació és una variant d’una altra informació sotmesa a oblit és segurament demanar massa. Caldria que el cercador fos capaç de penetrar en el significat de tota la informació que indexa, cosa complicada a hores d’ara i segurament fins i tot indesitjable.

S’han plantejat diverses respostes potencials per trampejar la invasió de la intimitat que suposa la capacitat excessiva de memorització digital. En primer lloc, hi ha les respostes individuals: vigilar quina informació compartim, o adaptar-nos a la sobreabundància d’informació i no fer-ne gaire cas a l’hora de jutjar els altres. Aquesta darrera adaptació pot ser difícil, tot i que potser les noves generacions que han nascut en la societat de la informació la faran de manera natural. En segon lloc, hi ha les respostes legals: regular quina informació es guarda sobre nosaltres i per quant de temps. Malauradament, no és clar que el sistema legal sigui prou efectiu i que les persones estiguin disposades a emprendre processos legals per defensar els seus drets de privadesa.

Finalment, hi ha les respostes tecnològiques. S’ha suggerit que l’individu pugui afegir metadades a la seva informació personal, per indicar qui la pot utilitzar, amb quina finalitat i (potser) a quin preu. No sembla, però, que una persona normal sàpiga com fer-ho o vulgui passar-se hores especificant tot això. S’ha proposat també l’ús de dates de caducitat com una solució senzilla per garantir l’oblit digital. A cada informació guardada en una memòria digital, qui la guarda li associa una data de caducitat. Fins i tot es podria pensar que el mateix maquinari de la memòria esborrés la informació automàticament un cop arribada la data. Ara bé, la història de la informàtica demostra que no és prudent delegar al maquinari la protecció de la informació (només cal recordar com van fracassar les proteccions anticòpia que tenien els primers sistemes de CD i de DVD). Segurament fóra més realista vincular al contingut, mitjançant una marca d’aigua, la seva data de caducitat i la identitat de la persona o entitat que l’ha penjat, de manera que es pogués castigar aquesta persona o entitat si el contingut continua penjat més enllà de la data de caducitat. En tot cas, els enginyers hem d’admetre i explicar que ara mateix no hi ha cap solució completament satisfactòria per garantir el dret a l’oblit a internet.