Ai dont jav a time for de debats

L'entrevista de Bertín Osborne a Mariano Rajoy a la televisió pública espanyola ha donat molt de sí

BONITOS MEJILLONES

La cosa va anar així de forta. Bertín: “Dime tres países”. Rajoy: “Unión Europea, Marruecos, EEUU y Latinoamérica”. Pensava canviar de canal però va ser sentir això i vaig decidir esclafar els meus ulls a la pantalla.

Tot seguit, Rajoy va prometre abaixar impostos, crear llocs de feina a sac i millorar la convivència. Només li faltava dir que ho farà bastant millor que el president que hi ha hagut fins ara.

Amb un coixí entre les cames, Rajoy va dir: “He sido duro con la corrupción”. Exacte, la trampa és que digué: “CON la corrupción” i no “CONTRA la corrupción”. Va ser una confessió i ningú se’n va adonar.

L’homenatge al masclisme arribà quan no sabien cap dels dos ni encendre la vitro i es posaren a cridar: “Oye, llama a la Vanesa que encienda esto, coño!”.

En Bertín li va treure el tema de l’anglès i en Rajoy li contestà: “No puedo hacer un discurso sobre el déficit en inglés, eso solamente lo saben hacer los nórdicos”. Na  @conxinf ha piulat magistralment: “Idò a nosaltres ens fan entrevistes de feina en anglès i no és un lloc de feina per a governar o cobrar més de 1.000€/mes”.

Entre vins, en Rajoy diu: “No se acierta siempre, alguna vez no supe explicarme”. Jo canviaria “alguna vez” per “habitualmente” i el “supe” pel “quise”.

Amb una paraula, aquests autèntics publireportatges que han fet a Rajoy o a Sánchez els hauria de pagar el partit i no tots nosaltres.

A VEURE…

On és el pitjor lloc per fer una gran cagada extraesportiva? Molt probablement al camp del Cadis amb l’estadi ple a rebentar i 90 minuts per endavant. Comença el matx i la gent llegeix pel Twitter que Txérixev no pot jugar i es xapa de riure tot el partit amb càntics de l’estil: “Benítez, mira el Twitter”, “Cheryshev no puede jugar”, “saca a De Gea, Benítez saca a De Gea” o “Txérixev, Txérixev... Txérixev te quiero». Ja ho diu na  @lauraalbes que ara la feina serà explicar a Sergio Ramos que el Madrid està eliminat tot i haver guanyat 1-3. El toc de sensatesa l’he trobat al tuit d’en @XavierGLuque: “El més gros de tot és que la sanció al Madrid depengui d’una denúncia. Ho ha vist i ho sap tothom però al futbol espanyol cal una denúncia!”.

ENTRANYABLE

Simpàtiques a les totes les paraules d’Isern que es recullen a l’ @ARAbalears: “Trencaria la disciplina de vot si hi hagués un atac inacceptable a Balears”.

En primera instància em sembla una bona declaració de principis però em genera dubtes; per definició tots els atacs són inacceptables, sembla que digui que accepta els atacs ‘light’. Em pregunto on era aquest senyor quan en Bauzá intentava fer miques la llengua catalana, humiliava la nostra identitat o quan Madrid ens negava [i nega] fins i tot les miques d’un pa que és ben nostre. No li recordo haver trencat res aleshores. Esperarem esdeveniments.

Coses que no he explicat mai

José V. Marí Bosó @JVMariBoso: "Em sap greu pels felanitxers"

Sóc un poc rar, ho sé, però preferia La Clave a l’1, 2, 3 responda otra vez. Els divendres a casa, als darrers 70 i primers vuitanta, es veia La Clave. Venien amics dels de casa que en aquells anys participaven en la transició política a Eivissa de la mà d’UCD. Era condició sine qua non que el debat fos “tolerado a menores” evidentment, perquè alguns temes de La Clave eren a vegades un poc obscurs. L’ambient carregat del fum dels Ducados a la saleta i Alfonso Guerra o García Trevijano a la pantalla eren tot un retrat costumista dels anys de la transició. Fins i tot a l’any 85 en Nito Verdera participà en el debat sobre Cristòfol Colom de La Clave defensant-ne l’origen eivissenc. Em sap greu pels felanitxers, és així. En fi, ara que els debats polítics a la tele tornen a ser realitat i un poc espectacle, hom defensa els debats més profunds i sense eslògans de La Clave dels anys vuitanta.

Diputat del PP i candidat per Eivissa al Congrés

Juan P. Yllanes @jpyllanes: "La decisió d'aprendre català"

Vaig prendre possessió de la meva primera destinació professional dia 14 de juliol de 1989 al Jutjat de Districte número 2 de Palma. Abans no havia estat mai a les Balears i des del primer dia em vaig haver d’acostumar que algunes policies locals fessin servir el català per redactar els atestats. En aquelles dates encara existia el Jutjat de Districte de Sóller i un dels seus funcionaris havia denunciat un ciutadà que l’havia insultat, per la qual cosa s’havia incoat un expedient de faltes el judici del qual s’havia de dur a terme i qui llavors ocupava el jutjat se n’havia abstingut per garantir-ne la imparcialitat.

Els meus estimats companys –coneixedors de la meva arribada recent procedent de Sevilla– van decidir que, com que era el més modern en l’escalafó, havia de ser qui es traslladàs a Sóller per al judici. Després de conèixer l’experiència de conduir pel Coll, quan vaig arribar al jutjat el fiscal, Tomeu Mesquida, em va dir que ell no hi intervindria perquè eren unes injúries. El judici es va desenvolupar durant deu breus minuts en una llengua que per mi va resultar completament inintel·ligible, i mentre va durar em vaig limitar a moure el cap afirmativament, donant a entendre que m’estava assabentant de tot mentre Tomeu, al fons de la sala, es moria de rialles.

Superat de nou el coll de Sóller, les rialles es reproduïren entre els companys mallorquins quan els explicava la inoblidable experiència professional, que determinà la meva decisió d’aprendre català per apreciar, amb tota la seva bellesa, el que es parla en aquesta incomparable illa.

Jutge i candidat de Podem al Congrés

Escoltant...

'Better The Devil You Know' de Kylie Minogue