Justícia europea per a Junqueras

S’ha fet justícia per a Oriol Junqueras. A Luxemburg. És la primera decisió jurisdiccional internacional que mostra, amb contundència i claredat, que en el judici del Procés s’han vulnerat drets polítics fonamentals i valors democràtics bàsics. La sentència de la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en l’assumpte C-502/19, publicada aquest dijous 19 de desembre, és clara i deixa poc espai per a dubtes. El que passa és que també hi ha coses que no diu, i aquí s’obren uns interrogants tan enormes com la distància que separa Madrid de Luxemburg.

Comencem per allò que sí que diu, que és importantíssim i molt greu. La sentència estableix la que serà reconeguda a partir d’ara com a doctrina Junqueras (que ja ha permès, de fet, a Puigdemont i Comín acreditar-se provisionalment com a europarlamentaris). Aquesta doctrina Junqueras afirma bàsicament dues coses: 1) que els membres del Parlament Europeu adquireixen aquesta condició des del moment en què l’estat nacional al qual pertanyen els proclama de manera oficial com a electes (cosa que en el cas de Junqueras va ser el dia 13 de juny); i 2) que des d’aquell mateix moment, de manera automàtica, i amb caràcter previ a la seva presa de possessió a Brussel·les, els europarlamentaris gaudeixen d’immunitat per desplaçar-se i acudir a (o retornar de) la primera sessió parlamentària sense ser detinguts ni processats en el transcurs del viatge. Junqueras és, ara mateix, europarlamentari, gaudeix -des del mes de juny- d’immunitat per poder acudir al Parlament, i així seguirà sent mentre el Parlament Europeu no la suspengui. Més clar, l’aigua.

Però la sentència diu més. Diu també que la immunitat de Junqueras era incompatible amb la seva presó provisional, i que si el TS la volia mantenir havia de demanar abans la suspensió de la immunitat al Parlament Europeu, i mentrestant alliberar-lo, cosa que no va fer. Per tant, quan el 15 de juny el TS va denegar el permís sol·licitat per la defensa de Junqueras per assistir a la Junta Electoral Central per complimentar les formalitats necessàries per a la presa de possessió del seu càrrec, va violar la seva immunitat. I va vulnerar, per tant, els valors democràtics de la Unió dels quals deriva el dret de la immunitat, com ara “el bon funcionament i independència del Parlament Europeu”, “el principi de democràcia representativa”, que ha de permetre que la cambra reflecteixi “de forma fidel i completa les preferències manifestades pels ciutadans de la Unió, per sufragi universal directe”, així com els drets polítics fonamentals de Junqueras, més concretament el seu dret de sufragi passiu. És més, per la mateixa raó ¿no podríem pensar que s’havia violat abans la immunitat parlamentària de Junqueras com a membre del Congrés de Diputats?

Tot això és d’una importància cabdal. Però també és crucial el que la sentència no diu. I el que no diu és què ha de passar a partir d’ara. La violació de la immunitat i vulneració de drets fonamentals va ser produïda per la presó provisional en què es trobava Junqueras el 13 de juny i fins a l’execució de la sentència. Però Junqueras ja no està en presó provisional. Què passa amb la condemna establerta per la mateixa sentència? ¿Ha d’alliberar Junqueras, el TS? ¿Ha de demanar un suplicatori al Parlament Europeu? Segons la sentència europea (paràgraf 93), totes aquestes qüestions les ha de determinar el tribunal nacional, el mateix Suprem. I ho haurà de fer quan resolgui, en els propers dies, el recurs de súplica presentat per la defensa de Junqueras, que és el que ha suscitat tota aquesta derivada. Què hauria de decidir el TS?

La veritat és que és difícil de dir. Ens trobem davant d’un cas que no està previst per cap legislació i que no té precedents. Per tant, sense jurisprudència aplicable. Els juristes que ja s’han pronunciat sobre el tema discrepen substancialment. N’hi ha que diuen, com Jordi Nieva, que això converteix en nul·la tota decisió del TS relativa a Junqueras posterior al dia en què s’inicia la seva immunitat, i això afectaria fonamentalment la sentència condemnatòria. Això ens retrotrauria processalment al dia 13 de juny, i semblaria obligar el TS a l’alliberament immediat de Junqueras i, en tot cas, si volgués seguir amb el procés judicial, hauria de demanar una suspensió de la seva immunitat al Parlament Europeu. Altres, en canvi, com Miguel Pasquau, creuen que l’única decisió que es nul·lifica és la interlocutòria del TS del 15 de juny, però en cap cas la sentència, i encara menys el judici en el seu conjunt. Això sí, coincideix que el TS hauria de permetre a Junqueras acudir al Parlament Europeu, i deixar en suspens l’execució de la sentència fins que es concedeixi el suplicatori, si és que es concedeix. No falten els que diuen que tota aquesta història ja és aigua passada, que Junqueras ja està condemnat, i que l’únic que ha de fer el TS ara és aixecar la suspensió temporal sobre la pena d’inhabilitació, cosa que posaria fi immediatament a la seva condició de membre del Parlament Europeu.

El dret no és com les matemàtiques. I el que és clar és que aquí ens trobem davant del que els juristes anomenem un hard case, un cas difícil, on la discrepància de bona fe entre els mateixos experts és totalment normal. Però dues coses són segures i les hem de destacar per damunt de qualsevol altra consideració. Primer, lluny del que molts podien pensar o somiar, el partit no ha fet sinó començar. Encara ens queda molt per veure. Faci el que faci el TS en les properes setmanes, la seva decisió comportarà conseqüències judicials posteriors, tant a Espanya com fora d’Espanya. I, segon, que tal com molts hem denunciat des de fa mesos, en el judici al Procés s’han vulnerat drets polítics fonamentals i s’ha menystingut el valor de la democràcia. I amb aquesta decisió del Tribunal de Luxemburg, que fa justícia a Junqueras, en tenim la primera confirmació.