Pot ser que els americans no hi entenguin gaire de Fórmula 1, però si d’una cosa en saben molt, més que ningú, és del concepte de l’espectacle.

El 2005, quan van veure que només sortien sis cotxes per disputar el GP a Indianapolis (a causa del boicot d’alguns equips per la perillositat d’uns pneumàtics), van protestar moltíssim: xiulets, llançament d’ampolles a la pista, algunes demandes per frau i fins i tot un grup d’espectadors van sacsejar Ecclestone quan se’l van trobar.

Acostumats com estan a les curses de la NASCAR, la categoria reina del motor al seu país, amb gairebé 40 cotxes corrent pràcticament cada cap de setmana, és probable que el xou d’Austin els semblés poqueta cosa.

Un campionat que aspira a ser mundial, del que sigui, no s’entén si no és amb una cita anual, com a mínim, als Estats Units: un mercat especialment atractiu per a tothom. La F-1 va estar molts anys absent en aquest país, i tornar-hi va costar moltíssim. L’afer d’Indianapolis va estar a punt de costar un preu molt alt, tot i que finalment no va tenir més transcendència. Després d’allò, aquest esport no es pot permetre més errades en aquest indret. I aquest cap de setmana l’ha tornada a vessar.

Ahir només hi va haver 18 cotxes a la graella per les baixes de Caterham i Marussia, que tampoc aniran a São Paulo aquesta setmana.

Dissabte, durant unes hores, va planar en l’ambient l’amenaça d’un boicot per part de Lotus, Sauber i Force India, que no estan conformes amb els criteris actuals per repartir els diners que hi ha a la F-1; una mesura de pressió que es manté vigent per a la cursa del Brasil. Fins i tot Ecclestone -que acaba de fer 84 anys- va dir que potser tenen raó, que ell és el culpable de la situació, però que no sap com exigir als equips més potents que sacrifiquin una part dels seus ingressos per afavorir els més febles. Mala peça al teler, doncs, si ell que ho ha inventat no sap com sortir-se’n.

Aquest brot de revolta pot marcar el final d’una època, o potser el declivi definitiu.