Guanyar, la millor manera de mostrar respecte
Dissabte no vaig poder atendre la jornada del GP de Bèlgica de F1. Espero que puguin disculpar-m’ho, però és que es casava un fill meu. Mentre conduïa cap a la celebració, només feia que pensar en la mort de la filla de Luis Enrique. I, de tornada, no em treia del cap la notícia de l’accident d’Anthoine Hubert. Pensava en els pares, em recordava de com patia quan els meus fills competien. No hi deu haver res pitjor en aquesta vida que sobreviure a la mort d’un fill.
En arribar a casa vaig veure les opinions sobre la tragèdia de Spa a les xarxes socials, amb alguna polèmica fora de temps inclosa. Respecto, però em sorprenen, les mostres de condol exagerades per persones que no coneixem de res. Òbviament, la mort d’algú, de qualsevol ésser humà, sempre ens sacseja, i més si són gent tan jove com els esmentats, però l’excés d’afectació dels que no ens són pròxims no fa sinó banalitzar-les.
Em sap greu l’accident d’Hubert, però no més -per exemple- que el d’una noia de 17 anys que viatjava de paquet en una moto a Granollers (118a víctima a les carreteres catalanes des de començaments d’any), a qui tampoc coneixia de res, i a la qual probablement ningú no dedicarà cap tuit per la seva mort. La principal diferència entre aquestes pèrdues és significativa. En el cas de l’accident viari, quan aquella menor va sortir de casa al matí, per a ella era un dissabte qualsevol. Probablement no pensava que podria ser l’últim dels molts que pensava gaudir. Malauradament, m’ha tocat veure la mort molt de prop diverses vegades després de tants anys de seguir curses de totes les especialitats del motor per tot el món, però mai no t’hi acostumes. Encara que sàpigues que forma part de l’equació d’un esport que, no ens enganyem, per mesures de seguretat que hi hagi, és perillós.
Dissabte, mentre Anthoine Hubert es cordava el casc abans de pujar al cotxe, sabia que aquella podia ser l’última vegada que ho fes. Perquè, ho reconeguin o no, tots els pilots sí que saben que aquella cursa que està a punt de començar pot ser l’última. Això és així. La petita Xana no va triar els revolts de l’última part de la seva vida. L’Anthoine sabia que cada vegada que enfiles el Raidillon des de l’Eau Rouge a 260 per hora poden passar moltes coses. Entre elles: matar-te. Per això els pilots són éssers tan excepcionals. Gent capaç de gestionar de manera diferent de la resta de mortals l’espai i el temps, d’alentir la vida al seu voltant per poder-hi passar amb la màxima velocitat. Amb un risc assumit i acceptat que, quan és invocat, pot transfigurar l’emoció en desgràcia en el més petit dels instants. Gent que mereix un respecte absolut per la dificultat del que fan, i que han triat. Com Leclerc i la seva victòria d’ahir, la primera de les moltes que vindran.
