Sortosament sempre ens quedaran els cotxes
Els últims anys hem assistit a una acusada tendència a infravalorar la F-1. Abans els cotxes d’aquesta categoria eren la màxima expressió de la tecnologia de l’automoció. I ara també. És veritat que no tenen tanta potència com dues dècades enrere; és cert que el soroll que fan ara potser no engresca tant; és obvi que els pneumàtics són menys espectaculars perquè són més petits. Però no és menys veritat que els monoplaces d’avui són més ràpids, gasten menys, i potser no necessiten ni tanta càrrega aerodinàmica ni malbaratar tant cautxú per anar de pressa. S’ha dit que aquest campionat ja no és de pilots sinó d’enginyers, com si això fos un problema. I potser hem oblidat que la F-1 és això: una cursa de COTXES, amb lletres grosses.
A Melbourne, com es veia a venir, hem vist com dos noms tan mítics com McLaren i Honda han fet el préssec. Ningú no pot dubtar del potencial d’ambdós, el palmarès i la seva història ho avalen. I tot i així les estan passant magres per fer funcionar el seu cotxe. A Austràlia també hem vist com un equip, Manor, no ha sabut ni tan sols engegar el cotxe.
Que això passi demostra que no ha de ser fàcil això de fer un cotxe de F-1, i després fer-lo córrer amb fiabilitat i seguretat. El seu mèrit ha de tenir, i qüestionar-ho és, com a mínim, irrespectuós amb els coneixements i el treball dels que s’hi dediquen. Si els Mercedes han tornat a guanyar amb autoritat no és casualitat. Han fet la feina millor que els altres, que els rivals que també ho han intentat però no se n’han sortit tan bé. Minimitzar aquest èxit, reduir-lo a rutina, és mesquí.
Cal ser just i aplaudir i valorar la feina ben feta, perquè fer una eina tan perfecta com el W06 no és fàcil. Vibrar amb les màquines més que amb els que les piloten sempre serà un bon refugi per si la personalitat, la nacionalitat o el color dels ulls dels que les condueixen no ens acaba de fer el pes. Fet això, sempre tindrem marge per meravellar-nos amb victòries com la de Hamilton, o estrenes com la de Sainz.
