Motociclisme

Els estranys misteris a casa dels Márquez

JOSEP LLUÍS MERLOS
JOSEP LLUÍS MERLOS Periodista, com en Tintín, però tinc pendent anar a la Lluna

Al circuit de Motorland fan aquesta setmana l’onzena cursa d’un campionat mundial que inicialment havia de tenir vint proves, però que a causa de la pandèmia s'ha reprogramat fins a catorze, de les quals aquesta és l’onzena. En condicions normals aquest escenari ja hauria acollit el mes passat la seva cita habitual amb el calendari, i tota la comunitat de MotoGP estaria ara mateix tancant a Austràlia el tradicional “triplet” d’ultramar que històricament ha suposat la recta final de la temporada abans d’arribar a la cloenda arrelada a València. Però aquest any no és gens normal, i encara menys per a l’esport. La pista d’Alcanyís torna a ser l’escenari d’un Gran Premi per segon cop consecutiu en una setmana, com vam veure a Jerez, Spielberg i Misano, que també van fer el doblet, i després del de l’Aragó arriba ara l’hora del de Terol.

Com va passar diumenge (21 graus a l’ambient i 10 més a l’asfalt; 6 i 8 menys dels que hi va haver l’any passat), el temps condicionarà l’horari de les curses –en aquest cas per no coincidir també amb el GP de Portugal de F1– i, sobretot, la conducció dels pilots i el comportament dels neumàtics. Per això hi va haver tantes caigudes a la pista aragonesa el cap de setmana passat.

La prova del 9

La principal incògnita és ara saber si aquesta convocatòria aportarà un novè guanyador diferent aquesta temporada, cosa que permetria igualar un rècord vigent des del 2016 en una temporada “normal”, amb divuit curses. De tots els pilots que hi haurà en pista a la categoria reina, només Rins sap què és guanyar en aquesta divisió d’honor en un circuit que sempre li aporta una motivació extra per la seva vinculació familiar amb la zona (l’Àlex passa els estius a Valdealgorfa, molt a prop del Motorland). El de Suzuki va creuar la línia de meta el primer diumenge passat, després d’una remuntada apoteòsica i de marcar la volta ràpida, i és l’últim incorporat a una llista amb Quartararo, Binder, Dovizioso, Oliveira, Morbidelli, Viñales i Petrucci.

Aquesta diversitat de guanyadors fa que entre el quart classificat del campionat (Dovi) i el líder (Mir) només hi hagi quinze punts de diferència; un marge molt petit.

Per primera vegada des de l’any 2000 un pilot de Suzuki encapçala el campionat, com va passar quan Kenny Roberts Jr. es va emportar el títol d’una temporada especialment marcada per la gran quantitat de curses sota la pluja que hi va haver. No és el cas d’aquesta.

Joan Mir encara no ha guanyat i, a més, té la pressió de liderar el circuit després de les dues caigudes i dels problemes amb el neumàtic del davant que va tenir Quartararo a l’anterior reunió. El mallorquí ha fet cinc podis en les set últimes curses; la seva moto no destaca per res d’especial però sembla molt completa; i tothom coincideix a destacar el nivell d’exquisidesa del pilotatge que està fent. ¿Podríem tenir un nou campió a final d’any sense haver guanyat ni una sola cursa, com ja ha passat cinc vegades (George O’Dell, sidecars 1977; Bruno Holzer, sidecars 1979; Champi Herreros, 80 cc 1989; Emili Alzamora, 125 cc 1999)?

Una guerra sense anestèsia

S’havia especulat amb la reaparició de Marc Márquez aquest cap de setmana, però finalment no serà així i la seva data de tornada és una incògnita per a tothom. El de Cervera és el pilot que ha guanyat més vegades aquí: cinc en les onze curses de MotoGP que s’hi han fet. L’última: l’any passat, en la que era la setena victòria d’una Honda a Motorland (la marca que hi ha guanyat més cops), refermada amb la pole i la volta ràpida, tot i que el rècord de la pista el té des del 2015 Jorge Lorenzo.

La setmana ha sigut intensa al seu voltant en termes de comunicació. Quan hi havia mitjans que marejaven amb la conclusió de la relació entre Honda i el seu principal patrocinador, Repsol, els rumors van ser tallats amb contundència amb l’anunci oficial de l’allargament fins a finals del 2022 d’un matrimoni que funciona des de fa vint-i-sis anys.

Com si algú volgués aigualir la notícia, des d’Itàlia va explotar que el català hauria de passar pel quiròfan una tercera vegada, i que no reapareixerà fins l’any vinent.

En part això és cert. Sí o sí, a Márquez l’hauran de tornar a operar. Com a mínim per treure-li la placa de titani que li van tornar a posar. Però això no ha de ser ara, ni de manera imminent. Si més no, els especialistes que l’han tractat regularment no ho veuen així, segons van confirmar a aquest diari.

Tant el pilot com l’equip han comunicat aquesta setmana a través de les xarxes que la seva recuperació continua el curs marcat, sense aportar més detalls de dates o terminis concrets.

El que és clar és que els metges del campionat no tenen cap pressa per autoritzar la seva tornada, i més després del que va passar a la segona cursa de Jerez a finals de juny. L’anunci que la placa que li havien col·locat al braç dret després de la caiguda que va tenir al GP d’Espanya s’havia trencat quan “intentava obrir una finestra de casa seva” és un episodi que recorda aquella estranya caiguda de Carlos Sainz fent bici de muntanya el 1995, i que li va costar poder defensar el títol d’aquella temporada, o la que es va fer a les mans el porter del Barça Carles Busquets el 1995 per evitar que li caigués una planxa al seu fill, un dels actuals capitans del primer equip. Diu la llegenda popular que les dues lesions, en realitat, van ser a causa de caigudes amb la moto...

Aquesta vegada els vídeos de Márquez fent flexions i abdominals dos dies després que l’operessin, com si fos l’increïble Hulk, treuen credibilitat a la teoria de la robusta finestra “assassina”, i no han agradat gaire al col·lectiu mèdic, que ara es vol curar en salut. Mai més ben dit.

De fet, s’ha obert una mena de guerra de bates blanques. Com quan Umtiti es va anar a recuperar de la lesió al genoll a Qatar –això sí, sota la supervisió d'uns serveis mèdics del Barça que pocs es van creure–, o com quan Dembélé i Vermaelen es van estimar més que els operés el finlandès Sakari Orava abans que un cirurgià de confiança del club blaugrana.

De moment, l’ambient s’ha enrarit amb la recerca que ha fet Márquez d’opinions complementàries a l’entorn mèdic de l’òrbita de Red Bull, al centre d’Europa. I això no ha agradat als que han de validar la seva tornada, que s’ho miraran amb lupa. Per això el vuit vegades campió potser no tornarà a pilotar aquesta temporada. València, d’aquí quinze dies, permetrà treure l’entrellat de la situació. Però el vídeo que el mateix Marc va penjar diumenge a Instagram, on se’l veia celebrant la cursa del seu germà amb una mobilitat limitada al braç, no convida a l’optimisme... ara per ara.

Com un mitjó capgirat

L’altre misteri que envolta l’entorn dels Márquez és el fantàstic canvi de rumb que precisament ha protagonitzat el germà petit, l’Àlex, que ha quedat segon en les dues últimes curses: primer a Le Mans, sota la pluja, i després a Motorland, en sec, i amb un pilotatge deliciós i convincent. A França va creuar la línia de meta a un segon del guanyador i a Alcanyís a només dues dècimes. Res a veure amb els vint-i-set segons que el van separar de Quartararo en la seva estrena a MotoGP.

Després del test que hi va haver l’endemà de la cursa de Misano, en una conversa telefònica amb aquest redactor, el petit dels Márquez va comentar que havien trobat alguna solució tècnica en la posada a punt de la moto que, amb tota seguretat, li permetria fer un cop de timó a la temporada. Dit i fet.

A Le Mans, però sobretot a Alcanyís, es va poder veure que els canvis en la suspensió posterior de l’Honda –confirmats pel seu company, Stephan Bradl, i per Ramón Aurín, el responsable tècnic de la seva moto–, l’ajuden a fer girar millor l’Honda, i entrar-la als revolts amb més suavitat. Un estil de conducció que contrasta radicalment amb el del seu germà, molt més agressiu. Veurem què és capaç de fer aquest cap de setmana al GP de Terol, en un circuit on ja té molta feina tècnica avançada i amb la moral que li aportarà el segon lloc de diumenge passat.

N’hi ha que veuen coses estranyes en aquest canvi de tendència, però és evident que amb l’aval de dos títols de campió del món a la butxaca (Moto3 al 2014 i Moto2 al 2019) era obvi que l’adaptació a MotoGP era qüestió de temps, i encara més en algú que sempre ha marcat el seu ritme particular en cada canvi de cilindrada. I que de Márquez n’hi ha més d’un, però de Marc no.

Curiosament, quan l’Àlex ha trobat resposta a les seves necessitats de conducció (un estil més semblant als de Pedrosa o Lorenzo, que també van patir amb aquesta moto feta a mida del vuit vegades campió), molt diferents de les del seu germà, és quan han començat a arribar els resultats.

Ara s’entén que Alberto Puig l’hagi volgut situar l’any vinent en un altre equip diferent de l’HRC-Repsol del seu germà. Allà no patirà tanta pressió... i tindrà la moto com li agradi a ell.