08/05/2015

Per què Montjuïc no i Mònaco sí?

3 min
Per què Montjuïc no 
 I Mònaco sí?

BarcelonaL’accident de Rolf Stommelen a la vint-i-vuitena volta del GP d’Espanya de F-1 del 1975 és considerat, històricament, com la sentència de mort per al circuit de Montjuïc com a seu dels esports del motor. Però no va ser realment així, ja que hi va haver més factors que van jugar-hi un paper també determinant. Si bé aquella va ser l’última vegada que es va fer una cursa de F-1 al cor de Barcelona, la Muntanya Màgica encara acolliria competicions de motociclisme fins a l’octubre del 1986.

El fracàs de la prova d’aquell 27 d’abril es veia a venir. Les relacions entre els pilots que aleshores participaven al campionat mundial i la Federació Internacional d’Automobilisme eren molt tenses per diversos motius, i els esportistes tenien ganes de gresca i de buscar raons.

Barcelona, un escenari amb poca tradició a la F-1 moderna i amb una organització de la cursa que tenia molt menys pes i influència dins de la Federació -sobretot si ho comparem amb l’actual-, semblava un bon lloc per plantar cara. En un altre indret potser no s’hi haurien vist amb cor, però aquí l’ocasió era magnífica per fer-se notar.

Una setmana abans de la cursa la GPDA (l’associació de pilots) va enviar Jean-Pierre Beltoise -que s’havia retirat de les curses l’any anterior- a inspeccionar el circuit. El francès tenia més ganes de fer turisme per la ciutat que altra cosa, i va enllestir la seva visita a corre-cuita -va exigir una tanca de filat a tot el circuit i una barana (barrera de seguretat) triple a les rectes-. Un requeriment com un altre, que no tenia més objecte que crear mala maror abans de la cursa.

En realitat, els pilots estaven desunits i, de fet -després de les protestes per l’estat de les tanques-, el primer dia d’entrenaments hi va haver diferències de criteri evidents. Uns volien córrer i els altres no. Els esquirols que van trencar primer l’amenaça de boicot van ser Vittorio Brambilla i Jacky Ickx, que ja no pertanyia a la GPDA emprenyat pels canvis que havien obligat a fer al circuit de casa seva, Spa-Francorchamps, uns anys abans.

Tot i que amb absències, com la d’Emerson Fittipaldi, que havia marxat de Barcelona el dia abans, la cursa es va acabar celebrant gràcies a la contundència amb què Salvador Fàbregas, aleshores president del RACC, va amenaçar els equips de no deixar-los treure els cotxes i els camions de l’interior de l’Estadi Olímpic, que és on havien muntat el parc tancat, si incomplien el seu compromís de córrer.

La cursa es va disputar, amb el desenllaç ja sabut, però els equips van voler passar factura de les pressions rebudes i van exercir tota la influència possible sobre la premsa europea, que va trinxar l’organització d’aquell Gran Premi amb l’argument de la seguretat. Les crítiques van ser demolidores.

Quinze dies després es va disputar el GP de Mònaco, en un circuit una mica més lent que el català, però no gaire més segur. Allà ningú no va protestar. La història d’aquella cursa, i la influència de l’Automòbil Club de Mònaco, pesava massa per plantejar cap boicot en aquell escenari.

El 17 d’octubre del 1986 Barcelona va ser proclamada la seu organitzadora dels JJOO del 1992. Vuit dies més tard la muntanya de Montjuïc -l’indret que hauria de rebre elnucli dur de l’organització de la XXVa Olimpíada- acolliria la 32a edició de les 24 Hores de Resistència Motociclista; l’última. A les vuit del matí del diumenge un xoc entre les motos dels catalans Toni Boronat i Mingo Parés va acabar amb la mort d’aquest últim. Era el setè pilot que perdia la vida en la història d’aquesta cursa.

La pressió política va fer que aquella fos l’última prova de motor a Montjuïc. Ningú volia associar la imatge dels Jocs a un lloc on la gent es podia matar fent esport.

stats