Un vals amb acords (i desacords) de piano

Al cementiri de Viena hi ha dos milions i mig de tombes. Entre elles, les de Beethoven, Brahms, Schubert i, evidentment, els Strauss. No cal insistir en la passió d’aquest país per la música. Potser per això els pianos han sigut els protagonistes estàtics d’aquest Gran Premi d’Àustria.

Els organitzadors de la cursa van decidir fa mesos asfaltar de nou el circuit. Això ha convertit una pista que ja era ràpida en ultraràpida. L’increment de la capa de quitrà minimitzava, amb el gruix addicional, l’efecte dels pianos (aquestes voreres artificials que s’afegeixen als traçats per delimitar-ne l’amplada i mirar d’evitar que els pilots tinguin la temptació de fer drecera), que quedava massa esmorteït. Per compensar-ho van decidir afegir-ne d’addicionals, pintats en un groc molt llampant perquè els corredors els poguessin identificar amb facilitat. És el que en anglès en diuen sausages kerbs, que aquí han traduït com a salsitxes dissuasives, que sona més al títol d’una pel·lícula d’Almodóvar o al nom d’un grup punkie que a altra cosa.

El disseny agressiu d’aquests reductors de velocitat va ser, probablement, el que va provocar el trencament de les suspensions de diversos cotxes, combinat amb la pressió obligatòria dels pneumàtics, que aquesta vegada era potser massa elevada. Curiosament, la majoria dels pilots més veterans han sigut els menys crítics amb aquest element, conscients de la intencionalitat amb què els havien col·locat. Deien: “És com si hi hagués un mur invisible que has d’evitar”.

En canvi, la majoria dels més joves han censurat la hipotètica perillositat d’aquest mobiliari viari, acostumats com estan a violar els límits de l’asfalt i del reglament impunement.

El contrast d’opinions no és sinó el reflex de dues escoles de pilotatge. El de la vella generació, forjada a les pistes amb més història, exigents i selectives, i el de la nova, la dels mil·lennials, que han crescut amb els circuits signats per Herman Tilke, amb enormes i permissives zones d’escapatòria, que passen una factura simbòlica a les errades de conducció.

Acostumats a hores i hores de PlayStation, els pilots de la nova fornada haurien d’entendre que, a la F-1 real, no hi ha l’opció de tornar a la primera pantalla del videojoc si t’estavelles contra la paret, o trepitges aquests pianos. I haurien de saber que del que ells ignoren abans en dèiem curses.