La història i el referèndum

El segle XIX marca el fracàs dels intents catalans de participar en el govern d’Espanya

Ens legitima la història per reclamar l’autodeterminació? Aquest dret ens hauria de ser reconegut. Ho dic com a ciutadà. Com a historiador, em sembla que aquest dret no prové de la història. La història només intenta explicar com hem arribat fins aquí.

El futur no es construeix des del passat. La nostra raó en el present no prové d’haver-ne tingut en el passat. L’autodeterminació que reclamem no ha de venir del fet d’haver estat Catalunya un país ocupat el 1714, sinó del fet que avui no ens sentim bé a Espanya, i del fet que ens reconeixem a nosaltres mateixos com a nació, amb capacitat i voluntat de decidir. Prové també del fet que manta vegades hem expressat aquesta voluntat. Cert, quan ens expressem així, “recollim engrunes del passat”, en el sentit que damunt nostre pesa un sentiment de deseiximent fruit de la incapacitat de l’Estat per encaixar Catalunya en la seva estructura.

L’historiador francès Pierre Vilar diu que “entre 1250 i 1350 el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: «estat nació»”. I, com que la Corona d’Aragó primer i després l’Espanya dels Àustries van tenir una estructura federal o confederal, Catalunya hi va poder existir amb aquesta identitat política i nacional.

Els reis de la Casa d’Àustria (segles XVI-XVII) tenien una posició hegemònica a Europa que van voler mantenir, i en aquesta empresa van gastar l’or i la plata d’Amèrica i els diners de Castella, més fàcils d’obtenir que els de Catalunya, on les institucions pròpies (Corts) protegien la societat. Per això el comte duc d’Olivares explicava al rei que calia destruir el sistema de govern català i imposar el castellà a Catalunya. D’aquí va derivar la Guerra dels Segadors (1640-1659), que no va acabar amb el sistema polític català. Potser llavors Catalunya podria haver trobat una forma d’encaix a Espanya, però va morir Carles II, el darrer dels Àustries, i la corona va passar a Felip V (1700), net de Lluís XIV de França, l’exponent de l’absolutisme.

Si exigim el dret a decidir el nostre futur no és pel que ens va passar ahir sinó perquè, en el present, tenim consciència d’existir com a poble

Les autoritats catalanes van negar l’obediència a Felip V i van defensar els drets successoris de l’arxiduc Carles d’Àustria, a qui feien costat Holanda i Anglaterra. L’elecció s’explica perquè hi havia un fort sentiment antifrancès nascut durant la Guerra dels Segadors, quan van arribar a Catalunya tropes franceses d’ajut que es van convertir en ocupants, i perquè hi havia la convicció que amb l’arxiduc les llibertats catalanes serien més respectades que amb Felip V. El desenllaç és conegut: Catalunya va ser derrotada (1714), es van abolir les institucions i el dret públic catalans, es va desencadenar la persecució i es va impulsar la castellanització. Però la llengua va resistir en l’àmbit familiar, i els catalans, “no podent fer política, es van dedicar als negocis”. El creixement econòmic del segle XVIII establiria les bases del capitalisme i la industrialització.

Durant el segle XIX la burgesia catalana va participar en la vida política espanyola, amb el propòsit de convertir Espanya en una nació-estat moderna, segons els cànons del liberalisme. I, en efecte, el liberalisme es va imposar a l’absolutisme, però el caciquisme i el centralisme es van enquistar. I la política centralista, imposada des de la capital d’un estat on el principal potencial econòmic residia en la perifèria industrialitzada, resultava una incongruència. La burgesia catalana, els interessos industrials de la qual divergien dels agraris de la castellana, no s’hi sentia còmoda. Mentrestant, la societat catalana s’anava configurant d’una manera més inclusiva que la castellana, més extractiva, i emergien del seu interior propostes polítiques d’esquerres i federals. Llavors, a Barcelona, el descontentament amb el govern de Madrid va originar una revolta que Espartero va reprimir bombardejant la ciutat (1842). En aquell temps, el republicanisme i el federalisme es van estendre entre les classes populars, i dos catalans, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall, van ser presidents d’una Primera República que seria efímera (1873-74). En resum, el segle XIX marca el fracàs dels intents catalans de participar en el govern d’Espanya.

A finals del segle XIX una generació d’intel·lectuals comença a escriure en català, i a principis del XX l’empenta cultural enllaça amb la política per donar forma a projectes que marquen un camí diferent. Ja no construir un estat nació modern a Espanya sinó reformar l’existent per encaixar-hi Catalunya. Però tampoc això serà possible. I és que el centralisme és una praxi política rendible per a famílies que formen una elit burocràtica, administrativa, política, financera, de negocis i dels mitjans de comunicació a Madrid (amb filials a les províncies) que “viu acampada sobre Espanya” (paraules de Manuel Azaña). Una elit que ha aconseguit donar forma a una ideologia i un sentiment popular, l’espanyolisme, que li dona suport i escalf (i vots actualment), i que així l’ajuda a mantenir-se en el poder.

La història dels conflictes entre Catalunya i Espanya i els esforços dels catalans per crear un sistema jurídico-polític propi al segle XX són ja prou coneguts. Estalviem-ne la llista al lector.

Aquesta és una lectura del passat. N’hi ha d’altres. Tota lectura influeix en el pensament de la gent, però, com s’ha dit, el fet d’haver tingut raó ahir no implica tenir-ne avui. No és pel fet d’haver estat un país ocupat el 1714 i el 1939 que Catalunya ha de ser independent avui. La història que serveix per saber com hem arribat fins aquí també pot ajudar-nos a pensar el futur. Però si exigim el dret a decidir el nostre futur no és pel que ens va passar ahir sinó perquè, en el present, tenim consciència d’existir com a poble, perquè tenim la voluntat de construir el futur, perquè així ho hem dit i repetit, perquè ens sentim ciutadans d’un país diferent (ni millor ni pitjor, diferent) i, sobretot, perquè estem segurs que podem governar-nos millor amb un estat propi, republicà i democràtic. És una voluntat que sorgeix més de la raó que del sentiment, i per això apel·la més al present que al passat.

Etiquetes