La 'Vichipedia' com a símptoma

Per què aquesta regressió lingüística que empeny a recuperar la toponímia oficial del segle XIX?

Si una cosa ha canviat les nostres vides, ha estat internet. L’hem associat a moltes de les nostres activitats, de feina o de lleure, i n’hem fet l’eina primària de tota recerca, erudita o banal. Avui, molts de nosaltres, quan busquem una referència, acudim en primer lloc, algoritmes mitjançant, a la Wikipedia. Una enciclopèdia en línia, d’accés lliure, constantment ampliada i actualitzada, creada i editada per voluntaris d’arreu del món. Un exemple, se'ns diu, de democratització en la difusió del saber. A més, el català, que és un idioma atent a no quedar-se enrere, hi té una presència enormement superior a la que li pertocaria d’acord amb el seu estricte pes demogràfic. En concret, a la Viquipèdia en llengua catalana hi ha un 40% dels articles que apareixen en les edicions respectives en castellà, italià o rus: uns 623.000 articles, davant del milió i mig que hi tenen aproximadament les altres llengües esmentades. L’idioma que té més articles és, no cal ser endeví per saber-ho, l’anglès, amb prop de 6 milions.

Però la Viquipèdia també és un símptoma d’algunes coses. Feu, sisplau, un exercici senzill. Busqueu “Vic” a la Viquipèdia. A la columna de l'esquerra, allà on diu “En altres idiomes”, cliqueu sobre l’espanyol. A la pantalla, immediatament se us apareix “Vich”. Amb h final. No hi ha cap altre idioma que reverteixi el topònim a la grafia vuitcentista, prenormativa. Només ho fa la Wikipedia en espanyol. Esclar que afegeix, entre parèntesis, que “oficialmente y en catalán normativo actual” es diu Vic. Però l’entrada és per Vich. I no és, en absolut, un cas únic: també hi trobareu topònims com Borjas Blancas, la Garrocha, Moncada y Reixach, San Baudilio de Llobregat, San Sadurní de Noya, Sardañola del Vallés, Tarrasa, Tosa de Mar i tots els que vulgueu. El criteri no sempre és, però, uniforme: hi surt rebatejat San Lorenzo del Cardezar, a Mallorca, mentre que San Vicente dels Horts o San Cugat del Vallés es queden en un terreny híbrid –en el darrer cas no se sap si perquè desconeixen que hauria de ser San Cucufate (o Cucufato) o perquè no han tingut prou vergonya.

La diversitat lingüística és encara una quimera a Espanya, i es troba molt lluny de ser generalment assumida com a part substantiva de la identitat espanyola

Podem pensar que, davant de la magnitud dels problemes a què ens enfrontem –amb una sentència imminent que no sabem si serà, com apunten algunes fonts, “severa però no brutal”, però que serà en tot cas injusta, com ho ha estat tot el procés judicial–, el respecte pels topònims catalans és un afer menor, que pot fins i tot suscitar un somriure condescendent. Penso que ens equivocaríem. Sovint, el nom fa la cosa. A les societats democràtiques com l’americana, que fan un esforç perquè les minories siguin respectades i visibilitzades (justament perquè aquestes minories havien estat històricament, i fins fa quatre dies, maltractades, menyspreades i perseguides), el teu nom és molt important. És una falta d’educació oblidar-lo, i és un senyal de desatenció pronunciar-lo malament.

Quan l’estat espanyol va recuperar la democràcia, una de les primeres coses que vam poder fer és poder-nos posar, en els papers oficials, el nom que ens havien donat els nostres pares. Aquest era un dels pactes de la Transició: ens podríem tornar a dir com ens diem. Per què, doncs, aquesta regressió lingüística, que empeny els anònims redactors de la Wikipedia a recuperar la toponímia oficial del segle XIX i del franquisme? La resposta em va semblar trobar-la l’altre dia en un vagó del metro de Barcelona, de la línia 1 concretament. En el panell on s’encenen els llumets que indiquen les parades de la línia, algú havia esborrat amb típex el nom 'Espanya' i hi havia escrit al damunt 'España'. Per a molta gent, encara, només hi ha una manera de ser espanyol: amb ñ. I d’aquí plora la criatura.

Aquests dies el president del govern espanyol en funcions ha celebrat la decisió del Tribunal Suprem d’autoritzar l’exhumació de les restes de Franco de l’anomenat Valle de los Caídos com "una gran victòria de la democràcia espanyola". Pedro Sánchez va dir aquestes paraules enmig d’un discurs que va fer a la seu de les Nacions Unides, el dia de la Mercè, on va celebrar que Espanya hagués sortit ara fa quaranta anys d’una dictadura fosca i hagués estat capaç de "construir un país pròsper, descentralitzat i compromès amb la diversitat de tot tipus". La Wikipedia, o potser n’hauríem de dir la Vichipedia, mostra, però, que la diversitat lingüística és encara una quimera a Espanya, i que està molt lluny de ser generalment assumida com a part substantiva de la identitat espanyola.