Per quan passi l’emergència

L’any 1918, pocs dies abans de morir del flagell que, ara fa cent anys, assolava el món, Guillaume Apollinaire es permetia d’ironitzar, com el bon dandi que era, sobre “la malaltia de moda”, l’anomenada “grip espanyola”, que havia agafat el rei d’Espanya, Alfons XIII, i escrivia al Mercure de France : “La notícia no ens hauria d’estranyar: un bon rei només ha de voler fer servir productes nacionals”. Confiat, afirmava al mateix temps que “sense cantar encara victòria, ja es pot entreveure la fi de l’epidèmia” i sostenia que aviat “la grip espanyola no serà més que un mal record”. Afeblit, però, per una ferida de guerra -havia estat ferit a la templa per l’esclat d’un obús mentre llegia el diari en una trinxera-, el poeta va sucumbir el 9 de novembre, als 38 anys, mentre creixia imparable el nombre de víctimes del que la premsa francesa i anglòfona de l’època anomenaven la “grip espanyola”.

Una denominació sens dubte poc pertinent, perquè, tot i que la grip del 1918 es va manifestar de forma virulenta a Espanya a partir de la primavera, el seu origen es trobava (sembla) en un campament militar dels Estats Units. Es tractava d’una zoonosi, és a dir, d’una malaltia infecciosa transmesa d’un animal vertebrat a l’home, i pertanyia al tipus H1N1, que després va mutar en altres tipus de grip com l’asiàtica. La globalització (que no és un fenomen tan nou) i el context particular de la fi de la Primera Guerra Mundial, amb una població d’homes joves exhausta, expliquen la rapidesa amb què va circular per tot el planeta, de manera que va esdevenir la primera pandèmia veritablement mundial. Va deixar una xifra inconcreta de víctimes que podria oscil·lar entre els 17 i els 50 milions de morts.

Arran de la crisi del 2008 també es va dir que el món no tornaria a ser com abans

Segons el geògraf francès Freddy Vinet, autor d’un estudi sobre “la pitjor epidèmia del segle XX”, l’impacte de la “grip espanyola” -que es va desplegar en tres onades al llarg d’un any i mig- va desconcertar les autoritats sanitàries i polítiques dels països afectats, potser confiades, després de la revolució de Pasteur, que la “pesta” era una cosa del passat. El fet és que no van actuar amb prou contundència contra la catàstrofe sanitària. No es van voler tancar fronteres, per no bloquejar els proveïments de guerra, ni es van prendre mesures gaire dràstiques per por que afectessin la vida econòmica i social, ja prou castigada per la guerra. De fet, es va tendir a deixar en mans de les autoritats locals la presa de mesures impopulars per contenir-ne la propagació. A l’hora de les decisions, els factors polítics semblaven pesar més que les consideracions mèdiques. Arreu, la manca de personal mèdic i assistencial, així com la penúria de material, va dificultar l’atenció als malalts.

Es diu que la grip del 1918 no va deixar gaires testimonis literaris. La banalitat d’una malaltia com la grip empal·lidia davant la brutalitat i la mortalitat sense precedents de la Primera Guerra Mundial, i tenia més sentit recordar els soldats morts que no pas les víctimes d’una malaltia comuna. De fet, el mateix Apollinaire va ser declarat “mort per França”, atesa la seva implicació en la guerra. No sabem encara, perquè a penes fa un mes que ha impactat en les nostres vides, com recordarem, un cop passada, la pandèmia de la covid-19, els paral·lelismes de la qual amb la grip del 1918 són gairebé inevitables d’establir. La malaltia torna a posar a prova la nostra capacitat com a societat per fer front a una amenaça d’unes dimensions insospitades. És aviat, també, per dir si serem capaços, col·lectivament, d’extreure les lliçons pertinents d’aquesta crisi. Arran de la crisi financera del 2008 també es va dir, emfàticament, que el món no tornaria a ser com abans. I mireu on som. Aquest serà, sens dubte, el repte més gran que caldrà afrontar un cop passada l’emergència: el que ens està passant no hauria de poder tornar a passar.

Acabo amb una altra referència literària. El 1849, una epidèmia de còlera afectava els Estats Units. Després d’arribar al port de Nova Orleans, el 6 de desembre, el còlera es va estendre ràpidament riu amunt. El terror acompanyava la malaltia allà on anava. A la seva Autobiografia, Mark Twain, evocant la vida en un vaixell de vapor al riu Mississipí, recordava la histèria que es va desencadenar: “Al llarg del Mississipí, la gent estava paralitzada per la por. Els que podien marxar-ne, ho van fer. I molts van morir de por mentre fugien. Per cada persona que matava el còlera, la por en matava tres”. Mantinguem la calma, doncs, i rentem-nos les mans.